Un naufragi polític

Els almenys 79 migrants morts en el recent naufragi d’un pesquer al mar Jònic, als quals s’han d’afegir centenars de desapareguts –entre ells, un gran nombre de nens i mares amuntegats a la bodega de l’embarcació–, se sumen a les desenes de milers de víctimes que fan del Mediterrani la frontera més perillosa del món. El tràgic enfonsament del barco que va salpar del port de Tobruk, a Líbia, ha tornat a commoure l’opinió pública. També ha provocat peticions d’una investigació que hagi de ser independent i exhaustiva fins a aclarir responsabilitats. La detenció de nou ciutadans egipcis que podrien estar implicats en aquesta acció criminal és una bona notícia. No obstant, aquesta actuació contra les màfies que trafiquen amb éssers humans no és suficient si no s’aborden les causes més profundes que alimenten el negoci de la immigració il·legal. Com ha manifestat el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, el que ha passat no és un problema grec. És un problema europeu, que té implicacions polítiques. Efectivament, aquest drama ha tornat a posar de manifest que la Unió Europea ha sigut incapaç, fins avui, d’acordar una política migratòria comuna que reguli els fluxos migratoris, deixi les màfies sense el seu principal aliment i permeti actuar davant drames com aquest. 

No estem davant un tema senzill que es pugui tancar aixecant tanques o prometent portes obertes a tothom que vulgui venir a Europa. Però molt menys negant la necessitat que el reemplaçament demogràfic arribi en gran part d’altres continents, per por del discurs reactiu de l’extrema dreta. O deixant que qui reguli l’accés al territori de la Unió sigui la trampa mortal en què s’ha convertit el Mediterrani. 

La migració és una qüestió complexa i, com assenyala la Comissió Europea en el preàmbul del Pacte sobre Migració i Asil que està previst aprovar l’any vinent, «s’ha de tenir en compte la seguretat de les persones que busquen protecció internacional o una vida millor, així com les preocupacions dels països que temen que les pressions migratòries superin les seves capacitats». La compatibilitat entre les dues preocupacions ha de ser la base de tota política migratòria sostenible, però fracassarà si se supedita a la sobirania dels estats. Aquesta dicotomia entre principis humanitaris assumits per la UE i polítiques de seguretat en mans d’alguns governs que tenen polítiques migratòries cada vegada més defensives i demagògiques limita la capacitat de rescat.  

L’esmentat pacte tindrà per objectiu «proporcionar seguretat, claredat i condicions dignes a les dones, els nens i els homes que arriben a la UE». No obstant, la qüestió és com es fa realitat aquest propòsit mentre s’externalitza la responsabilitat de les nostres fronteres a països on els migrants en trànsit es veuen impel·lits a embarcar en un pesquer, tot i que no presenti garanties, abans que quedar-se en aquest. Els fluxos migratoris s’han de gestionar de manera racional, eficaç i humana, d’acord amb les nostres necessitats i segons les regles del dret internacional. I una d’aquestes regles, pel que fa al mar, és l’obligació d’assistir persones en perill. No només si ho demanen –el pretext que s’ha utilitzat per no atendre aquest pesquer– sinó quan és evident, com ho era per les fotografies publicades, que el drama s’estava a punt de consumar.