La foguera Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Aquell barquet que va entrar en campanya
Un barco que es dirigia a Grècia carregat de persones s’enfonsa, set-cents morts. La premsa, a una veu, ens parla del nombre monstruós de víctimes, són cent les dones i els nens. I surt, els mateixos dies, una discreta notícia. Ve de València i parla de la sort dels 629 refugiats de Sierra Leone, Mali, Nigèria, Togo i altres països que van arribar a bord de l’Aquarius fa cinc anys, ¿ho recordeu? Aquell barco va entrar a Espanya després d’entrar en campanya electoral, en aquest ordre. El barco que Sánchez va dir que permetria entrar després d’un temps i anguniós vogant entre fronteres tancades amb les seves persones a bord. Se’ls va convidar a venir, ‘refugees welcome’, i se’ls va rebre amb flors a València. Se’ls va exposar a la televisió, se’ls va veure donar les gràcies, plorar, i en els mítings es van distribuir medalles i acusacions d’inhumanitat als que s’oposaven a obrir el port. Més de 2.300 persones van integrar el dispositiu d’acollida, emès en directe per 598 periodistes. Ara sabem, per altres notícies no del tot virals, discretíssimes, que el 80% d’aquestes persones continuen sense regularitzar.
Aquesta és la diferència entre la propaganda i la realitat; entre l’humanitarisme altisonant d’Hacendado i la burocràcia; entre la promesa i la capacitat. Interior ha tramitat 368 sol·licituds d’asil de les quals només s’han acceptat 75. Això significa que vuit de cada deu dels que van travessar les nostres portes obertes amb una carta presidencial a la mà continuen, a efectes pràctics, en territori de ningú.
Quan parlem de refugiats, quan parlem d’immigració en general, hi ha un discurs bonista que es queda en el moment de l’entrada de la persona al nostre país i després mira cap a una altra banda. L’impuls del cor és deixar-los entrar, evitar-nos les fotos horribles de frontera, les tanques de punxes, els naufragis, però la vida no acaba en territori espanyol, sinó que continua allà i amb freqüència s’esllangueix. El destí inconclús d’aquestes persones que va convidar un polític en campanya, un que arribaria a president, i que no obstant han vist després com es frustraven els seus projectes, hauria de servir d’advertència sobre la distància sideral entre l’humanitarisme barat i la realitat. Els problemes de frontera són terribles i visibles. Però els problemes després de passar la frontera poden ser fins i tot pitjors, perquè ni tan sols atrauen la nostra atenció.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
