L’ESPIRAL DE LA LLIBRETA Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La plenitud d’un país anomenat estiu
Des de finals del segle XIX i fins ben entrat el XX, les vacances eren privilegi de rics. El llarguíssim estiueig s’estrenava després de la revetlla de Sant Joan, quan les senyores, el servei i els nens abandonaven la ciutat, deixant els mobles tapats amb llençols fantasmagòrics –els marits es quedaven de rodríguez–, i s’acabava cap a finals de setembre. A partir dels anys 60, el descans es va universalitzar bastant, i fins i tot la bohèmia es va aficionar a prendre uns dies de descans. Però paradoxalment, com assenyala el periodista Joan Safont Plumed en el pròleg de la seva obra ‘L’estiu passat’ (Comanegra), aquestes jornades de ‘dolce far niente’ sovint es transformaven en oasi d’exaltació creativa per a novel·listes, poetes, pintors, escultors, actors, músics. Els llocs d’estiueig insuflen oxigen al múscul de la imaginació.
Resulta una feliç idea la del llibre: recórrer la geografia estival catalana de la mà d’artistes, rastrejant el seu vincle amb el paisatge i la forma en què l’espai renova l’aigua del pou. Carlos Barral, a Calafell; Joan Miró a Mont-Roig del Camp, on va saber que seria pintor mentre es recuperava d’unes febres tifoides; Carmen Amaya, al Mas d’en Pinc, a Begur; J.V. Foix, que va haver de canviar-se els pantalons blancs, de senyoret, per uns altres de blau sofert per poder-se integrar a les tertúlies dels pescadors al Port de la Selva; Eugeni d’Ors, apoltronat en una ‘chaise longue’ del balneari Blancafort, a la Garriga, fent voltes a l’‘Oceanografia del tedi’. Montserrat Roig es tancava a escriure a Arsèguel (Alt Urgell), i si li tocava enviar article al diari, el dictava des de l’únic telèfon del poble, en una de les cases veïnes.
Naufragis al safareig
Algunes evocacions entronquen amb la infantesa. Maria Aurèlia Capmany adorava la casa de l’avi a Canet de Mar. Solitari, Espriu jugava hores i hores amb barcos de paper, tripulats per soldadets de plom, que sense remei naufragaven al safareig d’Arenys.
Notícies relacionadesEstiu, infància i primera adolescència conformen un país ple, lluminós i idealitzat, amb els seus petits ritus dins la monotonia: banyar-se a la bassa dels capgrossos, sargantanes a les tàpies del cementiri, les ombres dures del sostre durant la migdiada sense dormir, els secrets dels grans amb les seves cadires a la fresca, les gàbies de grills, les cuques de llum. Una vegada em van donar un préssec per berenar, i després vaig enterrar l’os, convençuda que l’estiu següent hauria crescut un presseguer enorme.
Ho va dir la poeta uruguaiana Marosa di Giorgio: soc (som) i seré sempre «‘la misma niña a la sombra de los durazneros de mi padre’».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
