Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Incoherència i històries de superació
Hi ha coses que molesten per la seva falta de coherència. A Espanya hi ha llibertat d’expressió i, en principi, totes les persones són respectables tot i que no totes les idees ho siguin, com les que defensen el racisme. De vegades, també hi ha dubtes sobre les persones quan no són coherents. Això ve a tomb del senyorAgustín Santos, fins ara ambaixador representant permanent d’Espanya davant les Nacions Unides a Nova York, que sota el pseudònim de ‘Gustavo Buster’ fa uns quants anys, pel que sembla, que critica el país que l’ha nomenat perquè el representi i perquè defensi els seus interessos amb comentaris com que aquí hi ha «presos polítics» i posant a caldo la Constitució i la Monarquia, mentre defensa l’«autodeterminació» (?) de Catalunya. Aquí hi ha una flagrant contradicció: el senyor Santos pot tenir les idees que vulgui, faltaria més, però mentre ocupi el càrrec d’ambaixador d’Espanya hauria d’abstenir-se de criticar-la quan la seva feina, aquesta per la qual li paguem un sou cada mes, consisteix, precisament, a representar i defensar el Regne d’Espanya. Segons la meva opinió hauria hagut de dimitir, primer, i després dir el que volgués. Sé que aquí no dimiteix ni la ministra del ‘sí és sí’, però en un país normal es podria exigir responsabilitats a qui el va proposar i a qui o als qui el va mantenir després en el càrrec. Si ho sabien, per complicitat, i si ho ignoraven, per incompetència. I a partir d’ara, com a segon de la llista de Yolanda Díaz per Madrid en les pròximes eleccions, que digui el que li doni la gana incloent-hi aquesta altra contradicció consistent a dir-se d'esquerres i no defensar la igualtat entre els espanyols sinó els xiringuitos elitistes identitaris. I que el voti qui vulgui. No critico les seves idees, tot i que no m’agraden, sinó la seva expressió pública (tot i que sigui amb pseudònim) sent ambaixador d’Espanya.
Per això, per no endur-me disgustos, prefereixo prestar atenció a notícies boniques com la troballa de quatre nens perduts durant quaranta dies a la selva colombiana, després d’un accident d’avioneta en el qual van morir la seva mare, el pilot i un altre viatger. La més gran de tretze anys i la més petita d’onze mesos, que va complir el primer any de vida protegida als braços de les seves germanes grans. Sembla impossible. Els han trobat deshidratats i coberts de picades de mosquits però vius, que és la part important, després de deambular a les fosques per una selva on no penetren els rajos del sol, mullats per pluges constants que impedeixen que la roba s’eixugui i envoltats de jaguars i serps, mentre s’alimentaven amb plantes i fruits que distingien dels verinosos per ser ells indígenes nascuts a la mateixa selva. Estic convençut que jo no hauria sobreviscut i, menys encara, amb una nena d’onze mesos als meus braços. I això que les històries d’Emilio Salgari o el mateix ‘Robinson Crusoe’ van omplir els meus somnis infantils com més tard em va impressionar ‘El senyor de les mosques’, tot i que aquest anava més de lideratge que de selva, i sense arribar mai a creure’m els mites del ‘bon salvatge’ propis d’’il·lustrats’ de butaca que volien creure en la bondat humana mentre a sota, a la plaça, grinyolava una guillotina que els assegurava exactament el contrari. Afortunadament, la història d’aquests nens ha acabat bé, la germana de tretze anys és digna d’admiració igual que ho són els qui no van tirar mai la tovallola i van mantenir la recerca quan, pel pas del temps, es desconfiava de trobar-los amb vida. Encara els falta trobar el gos Wilson, que pel que sembla va ser determinant en la localització dels nens i que a última hora també es va perdre.
Entretots
Aquests dies hi ha hagut altres històries boniques com la que ha permès aixecar-se i caminar, matusserament però caminar, a un tetraplègic a qui li van connectar, des del cervell a la medul·la, un cable per on van arribar a les cames els senyals mentals que els ordenaven moure’s. Imagino el xut d’esperança que això deu haver generat entre tants joves –i no tan joves– confinats a una cadira de rodes. ¡Els canvia la vida!
Són històries que parlen de lluita i de superació contra obstacles que semblen invencibles i que ens donen esperança davant incoherències, mesquineses i els petits o grans problemes quotidians que ens sotgen, perquè per poc que mirem al voltant no tenim dret a queixar-nos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
