Conclusions postvergonya

Hem votat a Barcelona, però l’alcaldia l’han decidit a Madrid. Per molt que s’esgargamelli el senyor Illa intentant fer-nos passar bou per bèstia grossa, tots els líders espanyols, des de Feijóo fins a Sánchez, passant per Yolanda Díaz, han estat explícits a felicitar-se per la decisió. «Ha guanyat Espanya!», ha cridat exultant el líder del PP, i totes les tertúlies del Madrid mediàtic han beneït el que han considerat una «operació d’Estat», amb un ressuscitat Fernández Díaz que, sense cap pudor, ha verbalitzat la famosa «antes roja, que rota» en un infecte article a ‘La Razón’.

Per cert, que aquest personatge fosc, instigador directe de la guerra bruta contra els líders catalans, sota el qual es va muntar l’operació Catalunya amb fons rèptils, que es vantava d’haver-se carregat la sanitat catalana, i que va ser l’‘alma mater’ de la campanya de falsedats que va costar l’alcaldia a Xavier Trias, que aquest individu continuï repartint càtedra, i no estigui pagant la seva immundícia, és un dels molts símptomes del podrimener que hi ha a la democràcia espanyola.

La consigna contra l’independentisme

Sigui com sigui, un rere l’altre, tots han celebrat el mateix: que la capital de Catalunya no la governi un alcalde independentista. És igual que Trias sigui un home de consens, que hagi demostrat el seu tarannà conciliador i que fins i tot hagi obviat la qüestió nacional en tota la campanya. És absolutament igual perquè la consigna a Espanya –beneïda pels poders fàctics catalans- és matar l’independentisme, especialment el que fa més por: el de corbata i ordre. I aquesta consigna passa per damunt de la decència política, de la confrontació electoral o de la diferència ideològica.

Amb aquesta constatació inapel·lable, algunes conclusions obligades. La primera, respecte als Comuns, que són els que han fet el paper més arrossegat de tota aquesta operació i han tornat a repetir la vergonya que ja varen protagonitzar amb Valls, ara de la mà del PP. Per cert, Valls també ha reaparegut bavejant contra Trias. Entre ell i Fernandez Díaz, la política catalana sembla una pel·lícula de zombis. Sigui com sigui, els Comuns no sols han venut la seva coherència a canvi de garantir els sous i els privilegis acumulats tots aquests anys, sinó que han demostrat, una vegada més, que són els còmplices necessaris per bastir la segregació dels partits independentistes, uns còmplices que mai no fallen, si Espanya els crida. Potser tot el que ha passat servirà perquè l’independentisme s’adoni que Sumar, Comuns, Podem i la resta de les esquerres espanyoles actuen com un autèntic partit del règim quan es tracta dels interessos catalans.

Posar-se medalles

Notícies relacionades

Feijóo es congratula d’haver vetat l’independentisme a Barcelona: «És política d’Estat»

¿Trias o Collboni? Així van ser les sis hores que van decantar el nom de l’alcalde de Barcelona

La segona conclusió és evident: l’independentisme ha esdevingut una mena de pesta que no només cal reprimir, sinó que també cal segregar, estigmatitzar i fins i tot prioritzar per damunt de qualsevol altra qüestió. En aquest sentit, ha estat brutal veure com el PP regalava al PSOE la ciutat més important que tindrà a tot l’Estat, només perquè Feijóo pogués posar-se la medalla de salvar Espanya. I a l’inrevés, per part del PSOE, cap escrúpol, cap gripau indigerible, cap vergonya a pactar amb la «pitjor dreta de la història», per quedar-se l’alcaldia. El pacte d’Estat està quallat, i aquí no hi ha diferències entre uns i altres, a l’hora d’assetjar l’independentisme, fins al punt de carregar-se un home tan decent i civilitzat com Xavier Trias. I tot amb el vistiplau dels grans factòtums financers de Catalunya, que han treballat en la mateixa direcció.

Tot sumat, la tercera conclusió: o els partits independentistes tornen a posicions d’unitat, o quedaran asfixiats, perquè tots els poders treballen per deixar-los sense oxigen. En aquest sentit, que es prepari Pere Aragonès, perquè ara Illa anirà pel Govern, i l’única solució que tindrà ERC és virar novament cap a Junts, si vol sobreviure. I a l’inrevés, la conclusió és la mateixa. Barcelona ha estat la demostració final que l’Estat ha posat en marxa tota la maquinària per destruir l’independentisme, i no només la repressiva. Si Espanya no pot tolerar ni un home com Trias, és que no hi ha opció per a ningú. En aquest punt, refer la unitat de l’independentisme ja no és un gest de coherència, és un mecanisme de supervivència.