Una doble vara de mesurar

Ho he escrit per activa i per passiva. I ho repeteixo avui: el procés independentista està en la via morta, però el relat continua viu. Manté l’hegemonia cultural i, en conseqüència, impregna encara moltes de les anàlisis polítiques i mediàtiques. Ho vam veure dissabte a la constitució dels nous ajuntaments, començant pel de Barcelona. El que al matí havia sigut bo a Girona –l’elecció per majoria absoluta d’un alcalde que havia quedat en segona posició en les eleccions del 28M–, a Barcelona era considerat un acte d’indignitat fins al punt que un diari digital va arribar a plantejar aquesta pregunta: «¿Creus que l’alcaldia de Jaume Collboni és legítima?».

M’estalvio els qualificatius que podrien aplicar-se a aquesta conducta –deslegitimar una elecció d'acord amb la legislació electoral– i deixo la valoració al criteri dels lectors. El que m’interessa remarcar és la doble vara de mesurar que s’aplica als polítics segons siguin del bloc independentista o de la resta de les forces polítiques que tenen la presumpció de culpabilitat.

Ho va poder comprovar el nou alcalde quan, seguint la tradició, va travessar la plaça de Sant Jaume per posar-se a disposició del president de la Generalitat. No va ser un intercanvi protocol·lari. Pere Aragonès li va retreure l’«ombra d’un acord realitzat des de Madrid» i que hagués sigut investit per partits «amb models de ciutat, de país i de societat totalment oposats».

’Model de societat’

El pacte que havia avalat ERC –el partit del president Aragonès– hores abans a Girona havia sigut tot un exemple de coherència política –sumava les tres forces del bloc independentista– i feia alcalde Lluc Salellas, de la candidatura promoguda per la CUP, malgrat que el 28M va sumar menys vots que la llista de la socialista Sílvia Paneque. La ‘coherència’ de la CUP, JxCat i ERC cal buscar-la en l’anomenat ’fet nacional’ que és el calaix de sastre per fer-se un vestit a mida per als seus promotors. El ‘model de societat’ dels tres partits –de la dreta nacionalista a l’extrema esquerra anticapitalista, passant pel republicanisme d’esquerres– és aquí secundari. 

També ho és el Palau de la Generalitat: el president Aragonès, que ara governa en minoria (33 diputats de 135), va ser el segon en les últimes eleccions catalanes, però va poder desplaçar el socialista Salvador Illa gràcies a un acord amb JxCat i la CUP. Els anticapitalistes l’havien condicionat a una moció de confiança que mai s’ha votat i els postconvergents van decidir abandonar el Govern. Abans que passés, els desacords sobre el model de societat s’havien evidenciat, per exemple, en els pressupostos. Pere Aragonès, no obstant, segueix al capdavant de la Generalitat apel·lant a una falsa «majoria del 52%»: en les eleccions del 14F del 2021 la suma d’aquests tres partits es va quedar en el 48,05%.

Resumint: el que és bo a Girona o en la Generalitat, és una ‘traïció’ a l’alcaldia de Barcelona. (El bloc sobiranista, dit sigui entre parèntesi, va ser incapaç d’unir les seves forces a Ripoll per la deserció de JxCat per desplaçar l’extrema dreta independentista de l’alcaldia). Tornem a Barcelona: Xavier Trias va fer una gran campanya amb la seva marca personal -’Trias per BCN’-, però es va equivocar en el postpartit a l’acabar secundant l’estratègia de JxCat. Va arribar al ple amb un pacte amb ERC que es quedava lluny de la majoria absoluta (16 de 21 regidors). Si Trias hagués continuat fent de Trias, les alarmes no s’haurien encès –ni al PP ni a Sumar– i hauria sigut alcalde com a cap de la llista més votada.

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

Tinc estima professional i respecte polític per Xavier Trias: va ser un pediatre hospitalari, un eficient gestor sanitari i un conseller faedor de consensos. Entenc que en calent es despatxés dissabte amb un «que us bombin a tots», però em costa entendre que ho repetís diumenge –per tres vegades– en el consell nacional de JxCat. Si un noi del Guinardó hagués actuat així, seria un xava, però si ho fa un senyor de Barcelona, és una mostra d’elegància. Encara hi ha classes.

I una acotació final: la frase de Trias ha sigut comparada amb la d’Estanislau Figueras al dimitir com a president de la Primera República: «Els seré franc: ¡estic fins als collons de tots nosaltres!». Els que així ho fan es confonen de persona verbal. Trias hauria hagut de dir: «¡Que ens bombin a tots!».