Gàrgoles Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Estampes d’un dissabte a la tarda
El més rellevant del ple va ser la incertesa i les maniobres orquestrals amb el temps esgotat. D'aquí neix –més que de la frustració per no ser alcalde– l'arravatament de Xavier Trias
Després de rebre la pluja d’invectives contra la seva persona i contra el pacte, després d’haver escoltat el ja famós exabrupte d’un ‘senyor de Barcelona’ ("que us bombin"), després d’haver percebut, amb desaprovacions sonores, que una gran majoria dels assistents al Saló de Cent no eren precisament de la seva corda (ni de la corda Colau, és clar), Jaume Collboni va fer un discurs tan genèric, tan ideològicament correcte i pulcre, i tan avorrit, que podia haver passat com a lliçó inaugural d’un avorrit i pulcre congrés de politòlegs.
Tenia dos parlaments, ha dit després, com en aquells episodis de ’The west wing’ en els quals els caps de comunicació redactaven dues versions contraposades del mateix assumpte. Collboni tampoc va escoltar les paraules d’Ernest Maragall (allò del "poder fred, descarnat i explícit") o no les va tenir en compte. Allà ningú va riure, gairebé en cap moment, tret de, a estones, Laia Bonet i, més ostensiblement, Maria Eugènia Gay, i tampoc ho va fer Collboni, com si estigués en xoc, com si de veritat no esperés aquells canvis enormes en l’últim minut, com si fos una semifinal de la copa resolta amb un rebot inesperat en el temps afegit o com si recuperés el títol de la novel·la de Grace Paley.
Entretots
Obert i fosc
Notícies relacionadesL’endemà de la investidura, a requeriment d’una pregunta d’aquest diari sobre el fet que Sirera retirés la seva candidatura i, per tant, anunciés implícitament el suport del PP, Collboni va declarar que allò era una "anècdota" i que el més rellevant és que el ple va ser "obert". Obert i fosc alhora, perquè deixant de banda a l’estranya parella de Comuns i populars, la pinça que va fer alcalde el candidat socialista, el més rellevant del ple és la incertesa i les maniobres orquestrals amb el temps excedit. D’allà neix –més que de la frustració per no ser alcalde– el rampell de Xavier Trias. De veure entre els convidats una família, la seva, amb qui ja no podria fer-se la foto de rigor amb la vara.
L’altre fet destacat d’aquest dissabte és la cordialitat dels avis de la tribu, potser l’única abraçada sincera entre Junts i Esquerra a tot el segle XXI. I el comportament seriós, gairebé tristoi, fins i tot m’atreviria a dir que desemparat, de Collboni, entossudit a fer veure que tot havia sigut una anècdota, una conjunció astral. I, això també, aquella rialleta sardònica d’Ada Colau i el somriure sideral, constant i ubèrrim, de Daniel Sirera.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
