Conseller torero Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Agafar el toro per les banyes
És molt més de fiar algú acostumat a jugar-se la vida davant d’un toro, que els polítics catalans que van prometre la republiqueta als seus votants i, a la primera amenaça d’envestida, van llançar la muleta
Ja m’agradaria tenir a Catalunya de conseller de la Generalitat un torero, com a València amb en Vicente Barrera. Cert és que dient-se Barrera tenia poques opcions laborals: o es feia torero o es feia ferroviari, suposo que va pesar en la decisió el sou d’un ofici i el de l’altre. No ha agradat gaire en alguns sectors que un matador dirigeixi la política cultural, deuen pensar que seria més adient que estigués a càrrec de la sanitat, no tant per matador com perquè els toreros es prodiguen en les visites a hospitals.
És molt més de fiar algú acostumat a jugar-se la vida davant d’un toro, que els polítics catalans que van prometre la republiqueta als seus votants i a la primera amenaça d’envestida, van llançar la muleta i van arrencar a córrer fins al burladero més proper, encara que aquest fos a Waterloo, que ja és córrer. En política s’ha d’agafar sempre el toro per les banyes, sembla que a València ho van entenent. Un veu el currículum dels membres del Governet català, i la majoria no ha fet res més que treballar en l’administració pública tota la vida, que és el mateix que torejar de saló: no han corregut mai cap risc en la seva vida laboral, així qualsevol. Es podia haver aprofitat la recent remodelació del Governet per a incorporar-hi algun torero, però al final no hi va entrar ni tan sols un ‘novillero’, i així no hi ha manera. També és cert que, en comicitat, el Governet no ha d’envejar res a la quadrilla del Bombero Torero, amb els seus nans i tot, però aquests almenys s’arrisquen amb toros de debò..
Entretots
Els toreros, a més, són pous de saviesa, suposo que tontejar sovint amb la mort fa que un vegi la vida d’una altra manera. Jo no en conec cap, el més semblant a un torero que he tractat és en Diego, un jubilat granadí amb qui prenc uns quintos de tant en tant al bar La Tahona, a sota casa. En Diego va exercir d’escorxador, és a dir que va matar més caps de bestiar ell en la seva vida laboral que El Gallo en la seva. Un xic de saviesa deu haver adquirit, encara que practiqués el seu art sense públic ni li concedissin l’orella després d’una bona faena, el pitjor de matar en la intimitat és que no et reconeixen l’excel·lència. Quan surten polítics catalans a la tele de La Tahona, en Diego riu, cosa que confirma la seva saviesa. Posi un torero al seu govern, i olé.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
