Opinió
Economia per justificar polítiques
L’economia és una ciència amb aspiracions de ser exacta però que és social i poc matemàtica per definició. Cal entendre l’economia de vegades com a excusa gastada per a l’establiment de polítiques i l’alleujament de consciències de governants. El Banc Central Europeu (BCE) que presideix Christine Lagarde és un exemple clar de la utilització de l’economia per embolicar estratègies i posicionaments polítics no manifestats. Mantenir actualment les pujades dels tipus d’interès amb poc creixement econòmic i inflació a la baixa és poc convincent, tret que l’objectiu sigui efectivament aconseguir efectes col·laterals; minimitzar dificultats bancàries a costa de l’estalvi de les capes més desfavorides i endeutades de la població. I més ara que es constata que l’economia alemanya, el tradicional motor europeu, va pitjor del que hauria d’anar.
Deia un apreciat col·lega periodista, que reconec la seva poc coneguda faceta de professor de relacions internacionals, Xabier Arkotxa, que l’economia pot determinar que toquem a mig pollastre per persona en el repartiment de béns del país, però si algú se’n menja un, un altre es queda sense res. Sota la senzillesa del plantejament s’amaga una veritat com una casa que apunta que l’economia moltes vegades serveix d’excusa basta per a polítiques econòmiques injustes. O que la igualtat sense igualitarismes pot esdevenir símptoma de cinisme ideològic i societat malalta.
A l’hora d’establir polítiques, l’economia i les seves magnituds serveixen més de pretext que de corpus científic indiscutible. Fins i tot el Col·legi d’Economistes de Catalunya, amb el degà Carles Puig de Travy al capdavant, reconeix que allò d’apujar els tipus a hores d’ara del 2023 ja no és tan aconsellable. El catedràtic de la UAB Jaume Gil Aluja ens explicava fa uns quants anys als alumnes d’un doctorat d’Econòmiques un mètode per fer de l’economia una ciència més predictible. El seu fort eren els números borrosos, eina màgica per fer més exacte el que és inexacte per naturalesa. Durant uns quants anys, els seus ensenyaments van servir per elaborar els pressupostos del Barça (i en el cas barcelonista va ser millor que en anys següents). L’ús d’aproximacions i matrius matemàtiques permet oferir llindars de confiança, fixar possibilitats que alguna cosa passi. És el dibuix d’un marc teòric del risc que aspira a matematitzar l’economia. Al final, aquests corpus metodològics i tots els tradicionals actualment en ús aconsegueixen ser justificació per escudar polítiques. Però convé no oblidar que si algú es queda sense pollastre, l’error és inassumible i el cost social, indefensable.
