L’esquerra ha perdut la batalla cultural

La dreta ha descobert un filó inesgotable en el debat sobre les identitats a què l’esquerra ha entrat a tot drap. La lona que Vox ha desplegat al centre de Madrid no carrega contra les polítiques econòmiques del Govern. Adverteix que, en cas d’arribar al poder de la mà del PP, es tirarà a les escombraries el feminisme, el canvi climàtic, els drets LGTBIQ+, i qualsevol voluntat d’autodeterminació individual o col·lectiva. Així ha quedat caricaturitzat el ‘sanchisme’ que Alberto Núñez Feijóo diu voler enderrocar. Es tracta de parlar de cultura i identitat, per acabar retallant drets socials. Lluny queda aquell ‘és l’economia, estúpids’ de Bill Clinton. Avui ningú parla d’economia. Només Sánchez i Yolanda Díaz, amb veus apaivagades pel fragor de la batalla cultural. Res de nou. Al presentar la seva candidatura a la presidència dels Estats Units, el governador de Florida, Ron DeSantis, ha promès expulsar la ideologia ‘woke’ de la universitat, les escoles, les biblioteques, de Hollywood, i fins i tot dels videojocs i els còmics que constitueixen, com és sabut, malèfics instruments de perversió progressista.

Notícies relacionades

Ron DeSantis, preparat per entrar al cos a cos contra Trump

Twitter era una cerveseria de Múnic

¿Per què l’algoritme ha desplaçat Gramsci en benefici de Laje? La resposta més còmoda és que la dreta té els mitjans de comunicació que compren idees i voluntats. És la que ofereix Pablo Iglesias, aferrat a la idea de matar el missatger. D’altres atribueixen la insòlita audiència del nou credo cultural ultraconservador a unes xarxes en les quals proliferen els ‘ídols populars’ de què parla Laje. ‘Soldats que calibren, apunten i disparen’, abans que intervingui la ideologia definida com l’‘armament pesat de la guerra cultural’. ¿N’hi ha prou amb aquesta explicació? ¿No deu ser que una part de l’esquerra espanyola ha confós l’hegemonia cultural amb el Butlletí Oficial de l’Estat? 

Tot va començar a anar malament quan Carmen Calvo va perdre la batalla (i la vicepresidència) en la pugna contra Irene Montero. Calvo va advertir que alguns discursos excloents i aspectes de la llei Trans dividien el feminisme i creaven neguit. Van suposar victòries pírriques al BOE a canvi de perdre la capacitat de fer avançar les idees al ritme a què la societat les pot digerir, com va passar amb la llei de l’Eutanàsia, per molt que a Laje li sembli un crim. O amb l’avortament, per molt que la dreta ultramuntana i l’Església facin demagògia amb la vida. Sumat als desperfectes de la llei del ‘només sí és sí’, tenim un any, gairebé dos, regalats a la dreta. Un any de soroll en detriment dels èxits de la protecció social, els eros, les xifres d’ocupació, el salari mínim i les pensions. S’hi va afegir el desconcert identitari que retreu a tota una generació, no només als homes ‘boomers’, com pretén ara Pedro Sánchez. Entre d’altres, a causa dels estralls de la cultura de la cancel·lació a què no sempre s’ha respost des del poder, i que Carmen Domingo ha denunciat al seu llibre ‘Cancel·lat’.