¿Per què Trias guanya... i després perd?

¿Per què doncs la commoció a certa Barcelona? Perquè Trias va fer una molt rendible campanya a l’unir l’ADN convergent moderat (¿nostàlgia de Pujol?) amb el suport poc aparatós però eficaç –evitant que polítics de Junts ataquessin la moderació de Trias– de Puigdemont, que sap que sense vots a l’interior serà cada dia més feble. ‘Trias per Barcelona’ (sense menció a Junts) ha sigut un èxit al passar de cinc regidors el 2019 a 11. ¿Com? Mantenint els vots que el 2019 van anar a Elsa Artadi i sumant-ne molts que llavors van anar a ERC i també a Manuel Valls, el candidat «espanyolista».

Trias potser podria haver sortit per la llista més votada si no hagués buscat aliats. Però no es va voler arriscar i tampoc va voler pactar amb Collboni, l’única aliança que garantia els 21 regidors de majoria absoluta. No era una negociació fàcil perquè d’11 a 10 diputats no hi ha una immensitat. Però era un pacte imbatible i ben vist en molts ambients perquè unia dos equips amb experiència, un de centredreta i un altre de centreesquerra. Però al no pactar amb Collboni, Trias havia de garantir-se que no hi hagués una majoria alternativa i va creure –per matemàtiques o per ideologia– que l’acord amb Maragall era la millor solució perquè impedia un pacte d’esquerres (PSC, Colau i ERC) que hauria sumat 24 regidors, tres més que la majoria absoluta.

A primera vista, aposta impecable, però no va tenir en compte ni la tenacitat d’un Collboni a qui es deixava fora, ni que només sumava 16 regidors; ni que al pactar amb ERC, ‘Trias per Barcelona’ donava pas a un ajuntament independentista, però sense majoria. Era jugar amb foc, però es creia que els Comuns i el PP mai no podrien recolzar junts el PSC. Però qui juga amb foc corre el risc de cremar-se.

Al final, els Comuns han preferit Collboni, amb qui han governat, que Trias, la campanya del qual es va centrar només a fer fora Colau. Però el PSC i els Comuns tenien només 19 regidors. ¿Com Collboni, sense programa comú ni pacte de legislatura, ha sobrepassat els 21? Sumant el PP. Per diversos motius. Un, el PP havia tingut un èxit (relatiu), al passar de 2 a 4 regidors i té al capdavant un professional, Daniel Sirera, no un paracaigudista despistat com altres vegades. I Sirera ha vist que si el PP era decisiu, per primera vegada, en l’elecció de l’alcalde de Barcelona, la seva cotització pujaria. Dos, recolzar el PSC per evitar no Trias sinó un ajuntament independentista sense majoria, era una cosa que no seria mal vista ni en la dreta catalana ni en l’espanyola. Tres, Feijóo, que abans que res és un pragmàtic, ha cregut que recolzar un alcalde socialista a Barcelona, i un altre a Vitòria, contra ERC i contra Bildu, no només no el perjudica sinó que contribuiria a «blanquejar» el viacrucis dels pactes amb Vox. Centra una mica la seva imatge de cara a les generals.

Notícies relacionades

¿Quin preu fixarà l’independentisme per investir Pedro Sánchez?

La realpolitik

L’elecció de Collboni s’ha degut a les matemàtiques i a la ‘realpolitik’. Per a l’independentisme, el gran escàndol és el pacte amb el PP. Però, dues acotacions. Una, Sirera ha tingut només un regidor menys que Elsa Artadi, la candidata de Junts el 2019. No és doncs un extraterrestre. Dues, el partit que amb Trias com a dirigent va pactar el suport al govern d’Aznar, que no era l’esquerra del PP, té difícil queixar-se que el PSC hagi buscat els vots de Sirera per a l’alcaldia. Pot ser que Bill Clinton adaptés la seva fórmula: és la ‘realpolitik’, estúpid.

Trias (i Puigdemont) han fet una gran operació. Però a l’hora de sumar s’han tornat a equivocar. Els 11 regidors de Trias més els 5 de Maragall no tenien la majoria.