Divertir-se no és fàcil

Una amiga escriu en un xat de grup: «El millor és veure’s i intentar disfrutar». Jo replico: «Propòsit impecable, però... ¿com es fa?». ¿Es pot imposar? ¿Es pot forçar un mateix a gaudir? ¿O s’ha d’esperar que l’atzar escampi una pols màgica sobre els nostres caparrons per riure molt juntes? De vegades una es proposa passar-ho fantàsticament, però no li surt. Li surt posar-se espessa, embolicar-se en discussions, apoltronar-se en una butaca, trobar-se fora de lloc, ser pesada i trobar pesats els altres... En altres ocasions és el contrari, no hi confiaves gens i ho passes fabulosament.

L’estiu que comença podria ser problemàtic a nivell de diversió. Si sortim de la pandèmia com bens del corral en estampida cap a platges i terrasses, aquest estiu, si no anem amb compte, podem acabar a cops de para-sol. La temperatura preelectoral puja dia a dia i l’‘antisanchisme’ no es talla a l’expressar els seus judicis sense adonar-se que d’altres podem tenir idees diferents i gens de ganes d’enfrontaments.

Millor fer que no fer

Però no vull parlar d’això. Vull parlar de si la diversió és una cosa que passa o una cosa que ens proposem, si depèn del caràcter o és après. Vull explorar com seria un curset per educar-nos a passar-ho bé. ¿Quines lliçons contindria?

En vista de recents patacades, el primer semblaria baixar les expectatives: no és entrar en una reunió i besar el sant. Un moment. M’he saltat un pas essencial: presentar-se a la convocatòria, moure’s, sortir de casa, arriscar-se a ajuntar-se amb d’altres. No sempre és evident. Sovint la casa ens atrapa com un imant. Llavors cal recordar el que vaig sentir dir al director teatral Declan Donnellan: surtin al carrer, vagin al teatre, a casa seva no estan segurs. Per això, per disfrutar, millor fer que no fer. Millor ballar, que mirar des de la barra, millor presentar-se que esperar a ser presentat.

Bé. Ja estem en un aniversari, una barbacoa, ¿podem proposar-nos divertir-nos caigui qui caigui i complir-ho? Les drogues són un negoci pròsper perquè molts senten pànic davant la pregunta i temen no ser capaços de disfrutar sense una empenta extra. Les drogues em fan entre pena i mandra. Per molt bolet que sigui, m’aferro a la curiositat i a la sorpresa: aquest món és fascinant, tot ésser humà és una capsa de sorpreses i on menys te l’esperis, salta la llebre. O un ‘antisanchista’ que t’amarga la festa. Però m'estic desviant molt del tema.

Recuperar la infantesa

Per a mi, diversió i plaer tenen a veure amb l’espontaneïtat, amb la naturalitat de comportar-se com un és, amb autenticitat, desprenent-nos del vernís de persona solvent que impostem diàriament. És recuperar al cos i al pensament alguna cosa de la infantesa, recórrer a la nostra fantasia, posar-la en contacte amb la de l’altre, però de manera lleugera, sense que aquest exercici ens aixafi, sense forçar-lo. Deixo anar un acudit, tu un altre, ella el completa amb la confessió d’una malaptesa i tots riem, ens reconeixem i afluixem.

Notícies relacionades

Mal vent a ERC

La R de Cercas

De vegades, no obstant, anem a la festa amb una càrrega molt pesada. La setmana ens va anar malament i la fantasia es retreu. Incapaços d’amollar les amarres, no podem elevar-nos per barrejar-nos amb la lleugeresa aliena. No volem donar, no veiem l’altre com a nen, sinó com a prolongació dels ensopiments que ens habiten i ens tanquem. El pitjor és quan la nostra pesadesa s’expandeix com una taca d’oli, connecta amb la negror d’un altre assistent i entre els dos espatllem la vetllada enfosquint-ne el cel. Quan ens n’adonem, és massa tard.

Alguna cosa d’això passa quan la política s’interposa entre les persones. Si les opinions d’uns són agressives, d’altres ens sentim jutjats. L’hostilitat desactiva tota possibilitat d’abandonar-nos i baixar la guàrdia, condició necessària per ser autèntics i disfrutar del joc d’estar junts. Per això en la mesura possible convé extremar el carinyo particularment entre els que pensen diferent. Prenguem-nos menys seriosament nosaltres mateixos i més seriosament la nostra diversió.