Agustín Santos Maraver: un diplomàtic a la cort ‘yolandista’

No deixa de tenir gràcia que Yolanda Díaz, icona inspiradora i summa sacerdotessa del Moviment Sumar, s’anunciï com a pròxima presidenta del Govern abans de tenir cap càrrec de responsabilitat en la seva organització.

Perquè ara a Sumar no hi ha res. Sembla una gelateria deserta. Ni secretari general, ni secretari d’organització, ni comptable. El que funciona és un nucli dur al voltant de la Sereníssima, integrat bàsicament –tot i que no exclusivament– per càrrecs i quadros procedents del PCE i de Comissions Obreres, que són les que han negociat amb Catalunya en Comú, Més País, Compromís, Verds Equo, la Chunta Aragonesista, Drago i, per descomptat que agònicament, amb Podem, l’elaboració de les llistes electorals. Per consensuar el programa electoral no hi ha hagut tantes presses. Per això s’escorcolla en la configuració de les candidatures qualsevol indici del futur de la direcció i la jerarquia de Sumar.

La decisió personalíssima de Yolanda Díaz d’oferir al diplomàtic Agustín Santos Maraver, ambaixador d’Espanya davant les Nacions Unides fins fa uns dies, el segon lloc a la llista per Madrid ha generat innombrables comentaris hermenèutics i xafardejos espessos. 

Díaz, amb la seva habitual confusió conceptual, que a mi em recorda el pitjor de Rodríguez Zapatero, va comentar que «Sumar surt a guanyar, no només amb la institucionalitat del que representa l’ambaixador d’Espanya a l’ONU...». És lleugerament sorprenent que Díaz cregui que el seu moviment pot atribuir-se com a capital polític una institució o una institucionalitat (sic). Fora d’això, i com és lògic, Santos Maraver ha dimitit com a ambaixador i ha sol·licitat l’excedència per participar en la campanya electoral i dedicar-se a la política.

Prestigi contrastat

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Es comenta insistentment que l’encara ministra de Treball buscava una «personalitat independent amb prestigi» per embellir la seva candidatura. Ho tenia difícil perquè, a més, Díaz volia que la personalitat en qüestió pogués mostrar inequívoques credencials d’esquerres. És un problema perquè si als anys 30 l’Agrupació al Servei de la República comptava amb Ortega y Gasset, Gregorio Marañón i Ramón Pérez de Ayala, l’esquerranisme incrustat ara al poder els ha substituït per Jorge Javier Vázquez, el Gran Wyoming i Bob Pop. 

Santos Maraver, en canvi, compleix els requisits. Té una àmplia i sòlida carrera diplomàtica, va estudiar dues carreres, parla idiomes i, en contra del que passa al seu cos funcionarial, s’ha mostrat obert a presentar-se com a militant o molt pròxim a Izquierda Unida, en pau descansi, i ha ascendit amb governs del PSOE sense amagar, per exemple, que és partidari d’un referèndum sobre la independència a Catalunya. Per descomptat que és ric. Guanya un salari de més de 210.000 euros anuals, és propietari de dues vivendes a Madrid a prop del Palau Reial i passeja i es remulla en un xalet amb piscina i finca privada a Menorca. Però l’hàbit no sempre fa el monjo i Santos Maraver fa pinta d’abat benedictí, vetllant per la salvació de la nostra ànima però sense descuidar el temple del seu cos.