Un reactor nuclear a Barça TV
Som imprescindibles fins que algú decideix que deixem de ser-ho. Això serveix per a l’estrella de torn del bàsquet, l’handbol o el futbol femení, que passen de líders esportius a simples mortals. Però també per als que s’han deixat la vida perquè el Barcelona de les sis Lligues sigui alguna cosa més que un club, no una empresa governada entre abraçades i caramels de menta des dels reservats dels restaurants, assetjada per bancs i fons d’inversió que busquen la manera no només de trossejar-la, sinó de repartir-se-la.
I et poses a pensar i t’adones dels que hauran de tornar a començar la seva vida, passada ja la quarantena, quan el mercat laboral mesura l’amplitud de la teva arruga i t’adverteix que el millor ja ho has fet. Perquè ja has sigut espremut, amortitzat, humiliat i sentenciat. D’entre totes les taquilles que es van buidant al Camp Nou, em fixo en la d’un professional d’àmplia trajectòria i professionalitat a qui de poc li ha servit revaloritzar totes aquelles acadèmies blaugranes repartides per tot el món. Sense més ni més, s’ha quedat sense feina. Per sort, és el millor speaker del país. Dur ha sigut llegir també els comiats de tots aquells periodistes que han passat més de 20 anys lluitant perquè Barça TV fos una televisió preuada, digna i motiu d’orgull del soci, no un aparell de propaganda on qualsevol capitost pogués muntar el seu «‘aló presidente’».
Cert. La gènesi de l’agonia econòmica del Barcelona no és imputable a l’actual junta directiva. Sandro Rosell va ser qui va encendre la metxa del petard amb el fitxatge de Neymar i Josep Maria Bartomeu és qui va indicar el camí més ràpid cap a la ruïna esportiva, econòmica i moral mentre parlava dels 1.000 milions d’euros en ingressos i preparava xerrades a Harvard. Gestionar la misèria no és senzill ni agradable. I això ho deu saber bé Joan Laporta, a qui se li recordarà que Leo Messi, després de fer-se un fart de plorar, va guanyar el Mundial embotit en una túnica qatariana i va acabar preferint la samarreta de l’Inter Miami que la del Barça.
Notícies relacionadesLa directiva de Laporta manté que perquè el club avanci cal posar el carbó al primer equip. Ja saben, aquella teoria del cercle virtuós aplicada fa dues dècades continua encara vigent. Però si el deute brut continua sent el mateix que el de fa dos anys (1.350 milions d’euros) i si els actuals capatassos neguen que a aquesta motxilla calgui carregar els 1.500 milions de l’Espai Barça –que caldrà pagar, per molt que els diners vinguin del nou Camp Nou–, tota perspectiva futura porta lligada la inquietud al clatell. La tisorada de les seccions és un símptoma, no un remei a la gangrena.
Mentre rematava l’article, no vaig trobar en Barça TV algun dels episodis de ‘Recorda Míster’ –un dels meus preferits és el que va dedicat a Bobby Robson, que va descobrir la crueltat amb què qualsevol persona pot ser tractada en aquest ofici–. La televisió oficial del club estava emetent, sí, dibuixos animats. Eren els Glumpers. Uns estranys éssers d’idioma indefinit que viuen en un reactor nuclear a punt d’explotar. La vida és retorçada, però no tant com el futbol.
