Debat polític Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿Ens dol Espanya?
Ningú dubta que el nostre país té problemes, però és una democràcia plena, membre de la Unió Europa, amb una economia desenvolupada i un dels estàndards de vida millors del món
La pregunta ve arran del 125è aniversari de la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que va inundar la societat espanyola, sobretot entre els sectors professionals i intel·lectuals, d’un fort sentiment de decadència. Tot i que el dolor per l’ensorrament de les glòries imperials s’arrossegava des de molt enrere, el 1898 va fer un gir radical al perdre’s el que en realitat no eren «els últims esquinçalls de l’imperi», sinó «les primeres i les últimes colònies de la nació liberal espanyola», nascuda amb la Constitució de Cadis (1812). L’historiador Tomás Pérez Viejo, en un llibre titulat ‘3 de julio de 1898. El fin del imperio español’ (2021), dona compte de la transcendència que va tenir aquesta crisi colonial, convertida en una derrota del relat d’Espanya, que està en l’origen de l’aparent fracàs del procés de construcció de la nació liberal. Paradoxalment, la caiguda de les possessions continentals a Amèrica entre el 1821 i el 1824, amb un col·lapse que va ser d’una magnitud incomparablement superior a la de la crisi finisecular, no va tenir repercussions en l’imaginari col·lectiu ni tampoc va deixar un gran rastre en les memòries dels que van viure aquella època. Perquè qui va perdre Mèxic i el Perú no va ser la nació espanyola, que encara no existia, sinó la monarquia de Ferran VII. La ruptura de les noves repúbliques va ser amb el rei catòlic, no amb Espanya, puntualitza Pérez Vejo. Per això, la resposta al ‘desastre’ colonial del 1898 va ser tan diferent, amb conseqüències que encara perduren, no perquè la realitat espanyola d’avui tingui res a veure amb aquella, sinó com a pesada herència política. A partir d’aquesta data, entre una part de les classes mitjanes i acomodades i dels intel·lectuals catalans, que fins a aquell moment havien sigut inequívocament espanyolistes, amb un llenguatge a tot estirar de doble patriotisme (català i espanyol), es va produir una desafecció emocional. Així, el 1898 fa eclosió el nacionalisme català.
En la part castellana, la resposta va ser el regeneracionisme, un complex moviment en el qual es barregen frustracions i aspiracions, i que suposa l’expressió del primer nacionalisme espanyol modern. Malgrat la multitud de projectes i propostes de canvi, el que és subjacent és la impotència davant la incapacitat política, les corrupcions i el retard socioeconòmic general. El descoratjament davant la incapacitat per vertebrar un projecte col·lectiu se succeeix en diverses etapes del primer terç del segle XX, cosa que fa que intel·lectuals com Pio Baroja, Ortega y Gasset o Miguel de Unamuno tinguin un profund pessimisme, que aquest últim plasmarà el 1923, després del cop d’Estat del general Primo de Rivera, amb la frase «‘me duele España’». Des d’aleshores, les paraules d’Unamuno s’utilitzen per expressar aquesta pèrdua de fe en el projecte comú. És una frase molt plàstica que ha sigut prostituïda en els últims anys, sobretot per polítics de dretes, com Albert Rivera o Pablo Casado, o per intel·lectuals nacionalistes, com Ramón Tamames, que no ha dubtat a titular ‘Me duele España’ un llibre en què explica les raons que van fer que encapçalés la moció de censura patrocinada per Vox. L’argument de fons és que la continuïtat en el Govern de Pedro Sánchez està posant en perill, per culpa de les seves aliances amb podemites, filoetarres i separatistes, l’existència mateixa d’Espanya.
Entretots
Ningú dubta que el nostre país té problemes, de desigualtat social, segregació educativa, falta de competitivitat, reptes climàtics i mediambientals, etc., però no s’enfronta a un problema existencial. És una democràcia plena, membre de la Unió Europa, amb una economia plenament desenvolupada i un dels estàndards de vida millors del món. Si Espanya és justament una gran democràcia és perquè totes les idees es poden defensar per vies pacífiques i legals. Aquest va ser el consens fundacional del 1978, que se situa als antípodes d’aquest essencialisme espanyol que hi ha darrere de la frase «em dol Espanya». En democràcia, la desqualificació mai pot posar en el centre de la crítica amb qui es pacta, sinó què s’acorda. Expressions com «Sánchez o Espanya» alimenten visions dolençoses sobre el nostre país tant allunyades de la realitat com tòxiques per a la convivència i la salut democràtica.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
