La presumpció d’innocència ha mort

Amb tot, el problema principal és que fiscals i jutges també solen partir de la credibilitat total del relat policial. Fins i tot en la jurisprudència ha acostumat a dir, de manera impròpia, que en un estat de dret no hi ha motiu per dubtar de la regularitat de la tasca policial...

Doncs bé, tal pensament és completament erroni. En un estat de dret, precisament, és obligació de fiscals i jutges no atribuir credibilitat automàtica a la versió policial. La raó no és en absolut que partim de la base que els policies són delinqüents, perquè això és fals. Sempre hi poden haver irregularitats i Espanya, precisament, ha rebut algunes condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans per no haver-les pres en consideració. Per cert, també hi ha relats de ficció, no infreqüents, que denuncien activitats de manipulació d’indicis per part de la policia.

Però no partim de la base del mal comportament de ningú. El que és necessari és entendre que el procés penal és un engranatge complex amb diversos actors, cadascun amb la seva funció, que no s’ha de solapar, a fi que es descobreixi la realitat dels fets, evitant així fàcils condemnes errònies. Per a això existeix la presumpció d’innocència, que persegueix mantenir la imparcialitat judicial, a fi que l’opinió del jutge no quedi ja des del principi escorada en contra del reu, seguint l’habitual –i enorme– prejudici social de culpabilitat.

Per tant, la situació és la següent: una societat que sospita sistemàticament i que, per això, entre tenir un possible innocent a la presó o en llibertat, prefereix tenir-lo pres, per si de cas. Una policia que no pot respectar la presumpció d’innocència, perquè no és aquesta la seva funció. ¿S’imaginen que la policia, cada vegada que tingués dubtes, no portés a terme cap investigació? La funció de la policia, per tant, és ser suspicaç.

Notícies relacionades

La presumpció de culpabilitat

La justícia dels EUA elimina la possibilitat que els presos recorrin condemnes injustes

Fiscals i jutges haurien de saber-ho, i assumir així que la seva funció no és validar el que digui la policia, sinó posar-ho seriosament en qüestió, perquè, altrament, la defensa del reu ho tindrà gairebé impossible. Una cosa és defensar-se contra el que diu un agent, i una altra de molt diferent combatre en va contra tres garants de drets que, convertits absurdament en enemics de l’acusat, s’han alineat: policies, fiscals i jutges. Al contrari, els fiscals haurien de ser no aquests implacables acusadors que sempre veiem en pel·lícules i tribunals, sinó subjectes amb una enorme neutralitat que no s’entossudeixin a combatre la defensa del reu, com si fossin, no fiscals, sinó l’advocat privat de l’acusació. La seva tasca és de suport a la justícia, sense pretendre aconseguir condemnes tant sí com no, fins i tot negociant-les amb el reu, com passa tantíssimes vegades últimament, per còpia imprudent d’un còmode, tot i que vergonyós, model nord-americà que no defensa drets constitucionals, sinó que simplement amenaça ciutadans amb acusacions tremebundes. La seva tasca prioritària, per tant, ha de ser més aviat buscar dades que puguin servir a la defensa del reu. Les dades incriminatòries ja els ha servit amb cruesa la policia, i constaran en el procés de tota manera, no hi ha risc que desapareguin.

Només d’aquesta manera aconseguiran els jutges respectar la presumpció d’innocència, i els ciutadans, entendre la raó de ser del procés judicial. No ho aconseguiran mai si policies i fiscals remen en contra del reu i només en parla a favor el seu advocat. Si no existís la presumpció d’innocència, n’hi hauria prou amb què els agents de policia jutgessin i condemnessin.