Les provocacions de Vox

L’entrada de Vox en algunes institucions de govern locals i autonòmiques ha dotat d’un pes, sentit i significació diferents de les seves proclames ideològiques sobre els drets LGTBIQ+ i la violència de gènere, entre altres temes. Abans, des de l’oposició, el carrer o els seus grups parlamentaris i municipals minoritaris, algunes de les seves postures i la seva manera d’expressar-les ja eren un insult a la intel·ligència. I una provocació per pescar votants entre els rearmats romanents (que sembla, lamentablement, que són molt més que residuals) de la cultura més tradicional. Però l’accés a posicions institucionals obre la possibilitat que dels discursos provocatius contra els drets de la dona o la diversitat d’opcions sexuals i de gènere es pugui passar a sufocar simbòlicament la seva defensa des de les institucions, o a restriccions efectives a l’exercici d’aquests drets. 

De moment, Vox n’ha tingut prou unes quantes setmanes després de les eleccions, i amb només uns quants dies després de la constitució de consistoris i parlaments autonòmics, per desplegar la seva ideologia en forma de provocació. La negativa a aixecar-se en un minut de silenci per les víctimes de la violència de gènere a Albacete, el menyspreu de Santiago Abascal envers el conveni d’Istanbul sobre aquesta xacra, subscrit per Espanya, les batalles pels símbols, la designació com a presidents de les Cambres d’Aragó i les Balears de personatges amb un llarg historial d’exabruptes en aquest camp, l’amenaça amb accions judicials contra el grup socialista de les Corts de Castella i Lleó per penjar l’ensenya LGTBIQ+ al balcó dels seus despatxos...  

El PP s’ha mantingut fins ara en una posició de no transigir amb les peticions més desassenyades de l’extrema dreta, o d’evitar alguns perfils impossibles de defensar com el cap de llista de Vox a la Comunitat Valenciana. Amb l’excepció precisament del precipitat pacte en aquesta comunitat, ha intentat evitar l’accés del partit d’Abascal a posicions en l’Executiu i en els pactes programàtics ha transigit, en aquests camps, més en el simbòlic que en l’efectiu, com en l’acord de les Balears en què es recull que es treballarà per erradicar «els discursos masclistes» (però s’afegeix l’afegitó «religiosos» per satisfer Vox amb una addenda que es pugui entendre que al·ludeix a l’islamisme) i es diu que s’identificaran les causes i «perfils repetits» dels agressors, però s’exclou el terme «violència de gènere». Però, tot i així, els acords per establir dirigents d’aquesta formació en posicions tan prominents com les presidències de les cambres autonòmiques ofereixen espais per a la difusió de la seva propaganda. Una cosa que va més enllà de difondre el missatge del seu partit amb propòsits electorals, ja que pot ajudar a legitimar, o relativitzar, discursos i actes d’odi.

La defensa de totes les persones i col·lectius que veuen amenaçats els seus drets i la seva integritat física per motius de gènere o orientació sexual forma part a Europa del consens democràtic bàsic, queda protegida per acords transversals de les forces que el subscriuen i no ha de formar part de l’arsenal d’armes de confrontació política entre uns i altres, ni de les cartes que puguin canviar de mans en cap tipus de negociacions. En lloc de caure en les provocacions de Vox per al mateix benefici electoral, el que correspon és vigilar i denunciar qualsevol violació de drets ignorant les seves fanfarroneries.