Llimona i Vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Marta Fernández Martín: pels seus tuits la coneixereu
Els seus tuits es poden agrupar en quatre grans blocs: el de l’agenollament, el del sarcasme, el de l’odi en general i contra determinada premsa en particular i el de l’elogi extremista
Els dos primers alts càrrecs que hem conegut de Vox ja anunciaven un cúmul d’insensateses i despropòsits. Un, el torero Vicente Barrera, futur vicepresident del País Valencià, dubtava entre batejar un seu cavall com a Viriato o Caudillo, tot i que també hi havia l’opció de Duce (s’ha de pronunciar ‘Dutxe’). L’altre, el president del Parlament balear, Gabriel-Antonio Le Senne, considera que les dones són més agressives perquè no tenen penis i embolica el discurs antiglobalització i identitari amb autèntica cel·lofana falangista. Obsessionat amb el membre masculí, va escriure un article que es deia ‘Bailando con penes’, en què deia que s’ensenyava sexualitat a les escoles «per incitar els infants a mantenir relacions sexuals de diversos tipus». Però Vox, esclar, podia anar més enllà. I ho ha fet. El tercer càrrec de rellevància –en aquesta progressiva conquesta del poder– és una dona i es diu Marta Fernández Martín. Els altres dos no recordo si van córrer a esborrar els tuits que els delataven, però ella sí que ho ha fet. Però resulta que hi ha periodistes sagaços, de diversos mitjans, i documentalistes com Marcelo Madrigal, expert en l’empremta digital, que els han recuperat, més de 3.000, una autèntica enciclopèdia de l’insult i l’improperi.
En el seu discurs de presa de possessió, convençuda que haver abandonat el seu perfil a les xarxes (es feia dir @marthynahappy, un nom certament formós i gentil) la immunitzava de les crítiques, en va ensenyar un altre, conciliador i respectuós amb les «sensibilitats del territori», que no se sap ben bé què vol dir. Llàstima que no cités l’Evangeli de Mateu. Al capítol 7, versicles del 15 al 20, es pot llegir: «Guardeu-vos dels falsos profetes, que venen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu [...]. Tot arbre bo dona fruits bons, i l’arbre dolent dona fruits dolents [...]». Podríem dir, estrafent una mica el missatge bíblic, que la coneixem pels tuits, per tots els que va voler fer desaparèixer, perquè, per la resta, ben poca cosa en sabem. La biografia de la nova presidenta de les Corts aragoneses és realment succinta a la web del parlament i a la web del seu partit. Té 57 anys i és de Saragossa, llicenciada en Dret i procuradora, i, durant vint anys, cap de recursos humans d’Osca Gas, una empresa que molt probablement és d’Osca i es dedica a les instal·lacions i el manteniment d’equips de gas. El seu posat és agressiu i pretensiós, i rere uns pòmuls marcats, uns llavis molsuts que dibuixen un somriure postís, un nas ben perfilat, unes celles també perfilades al detall i dibuixades sobre uns ulls amb molt de rímmel i un front llis i sense arrugues, s’amaga una dona que ha mirat de refer la seva imatge amb la cirurgia estètica de la tolerància institucional, però que no pot no ser fidel al seu passat.
Entretots
Bandereta espanyola
Els tuits que la defineixen es poden agrupar en quatre grans blocs. El de l’agenollament, el del sarcasme, el de l’odi en general i contra determinada premsa en particular i el de l’elogi extremista. En el primer, s’agenollen Irene Montero (amb una brometa masclista molt simpàtica) i Pedro Sánchez (davant l’Agenda 2030) i tots els pobres desgraciats que fan cas de les ideologies pecaminoses i maçòniques, com ara les promogudes per l’NBA, Apple i les Naciones Unides. Tal com ho llegeixen. En el segon, intenta fer riure a costa de la crisi climàtica i la sanitària. Afirma, ves quina gràcia, que «un canvi climàtic sense precedents ha causat un augment del nivell del mar al port de Sidney de 0 cm en els últims 140 anys». En el tercer, va rebre, per exemple, el company Conrad Blásquiz, d’EL PERIÓDICO DE ARAGÓN, que simplement va escriure que «la diabòlica aritmètica parlamentària empenyerà el PP a entendre’s amb Vox, i serà ostatge de les seves exigències, per estrambòtiques que siguin». Per Marta Fernández, això era «violència periodística», quan encara no sabíem que una de les exigències estrambòtiques duia justament el seu nom. També hi ha plantofades per al Papa de Roma, que és un «ésser lluciferí», un adjectiu que els encanta, a tots els detractors del Pontificat. El darrer bloc, el dedica a cridar «‘viva Cristo Rey!’» i a recalcar el seu «ADN identitari, enfront del Nou Ordre Universal». Oh, sorpresa: un cor de color verd i una bandereta espanyola. No he dit res de les arracades blaves en forma de meduses que inundaven el seu ‘look’ presidencial i inauguraven la nova legislatura. M’estimo més no dir res més.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
