Catalunya no s’enganxa a les renovables

Catalunya es troba avui més lluny que fa dos anys de complir els seus objectius per al 2030 de producció d’energia elèctrica verda. L’advertència ha arribat aquesta setmana des de l’Observatori de les Energies Renovables de Catalunya, integrat per les principals empreses i organitzacions del sector. Aquest organisme calcula que només s’ha arribat al 20% de la potència que hauria d’estar instal·lada d’aquí a set anys. Els frens normatius s’han relaxat, però no les traves que eternitzen l’aprovació dels projectes ni el rebuig local que genera cada un d’aquests, cosa que segons aquest informe està refredant l’interès dels promotors per invertir a Catalunya. Les resistències a l’aprovació del parc eòlic del golf de Roses són un exemple que es repeteix una vegada i una altra.

Catalunya ve de més d’una dècada de desentendre’s a la pràctica, malgrat tota la retòrica sobre la sostenibilitat, del desplegament de les energies renovables. Els defensors del ‘renovables sí, però no així’ no presenten alternatives viables: i sacrificar el creixement econòmic per la via del decreixement no ho és. Encara més incoherent és tancar els ulls a la realitat que el fre a les renovables suposa a la pràctica consolidar un model de país dependent en un 50% de l’energia elèctrica generada per les seves centrals nuclears. No és menys inconsistent negar-se tant a la instal·lació de centrals eòliques o fotovoltaiques aquí, com a l’estesa de línies d’alta tensió que augmentin la interconnexió amb comunitats veïnes amb més capacitat de generació.

El decret aprovat el 2021 per la Generalitat va ser un primer pas per sortir d’aquest marasme heretat, i efectivament ha servit per incrementar les xifres de la potència instal·lada. Però la resta de frens socials i burocràtics continuen sent-hi. Llevat de l’autoconsum, el ritme de tramitació de projectes és encara insuficient, i el seu volum empal·lideix davant el dinamisme del conjunt d’Espanya i de les necessitats reals de l’economia catalana. Perquè no només es deixa de contribuir als objectius generals de la transició energètica, sinó que es perden oportunitats d’ocupació i inversió.

El nou Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC), que el Govern central va presentar aquest dimecres, però que haurà de ser aprovat per l’Executiu que surti de les eleccions del 23 de juliol, calcula que fins al 2030 s’hauran d’executar inversions per valor de 294.000 milions d’euros. En cas de complir-se, es generarien mig milió de llocs de treball fins al 2030. Algunes dades mostren fins a quin punt Catalunya està desconnectada encara d’aquest esforç: el PNIEC preveu 105.000 MW més d’energia elèctrica renovable el 2030 i en l’actualitat estan en tràmit en el conjunt de l’Estat 65.000 MW. A Catalunya estan pendents d’aprovació 14.000 MW i d’aquests, segons el sector, només el 12% dels eòlics i el 28% dels fotovoltaics estan sent tramitats de manera efectiva.

Les inèrcies administratives i encara menys el temor a pagar costos electorals no poden ser excusa. I defensar la conservació sense alteracions del paisatge natural de cada parcel·la del territori no pot estar per sobre de la contribució a una transició energètica sense la qual cap ecosistema del planeta estarà fora de perill. Una cosa que sempre serà més fàcil d’assumir amb mesures d’atenuació dels efectes negatius sobre el medi natural o compensant justament les comunitats locals que veuen com el seu territori es posarà al servei de tots.