El crit del mort amant de la vida

Després d’un bombardeig tots anàvem a ajudar, també els petits. Quan l’esperança de rescatar algú viu desapareixia, arribava el moment dels morts. Recordo el tomb que feia el cor quan entre la runa apareixia una mà, un rostre, un indici de tela. Els gestos es tornaven més precisos, més acurats. Reverencials. Tan bon punt el cos era recuperat de la seva primera tomba, arribaven els laments i les llàgrimes dels supervivents. 

Però hi havia altres cossos. Gossos, gats, fins i tot rates. Aquests també els extrèiem, per evitar les fetors de la putrefacció. I no era el mateix. La commiseració s’esvaïa, i arribava el fàstic. Una aversió que regirava les entranyes i pujava per la gola. Fins i tot la suor semblava expel·lir la nàusea.  

Em pregunto si és això el que estàs sentint tu ara. 

La frontera amb Turquia

El meu oncle va arribar al teu país fa deu anys. Ell va poder fer-ho a través de la frontera amb Turquia. Avui s’hi aixeca un mur de cinc metres d’altura. Les seves cartes ens parlaven d’Alba Daurada, de com el partit havia despertat l’odi dels grecs cap als estrangers, de com l’insultaven i agredien. Calia fugir ràpid de Grècia, això deia, i ho va aconseguir. Ara m’havia de reunir amb ell. Em va detallar pas a pas la ruta que havia de seguir. Em va enviar una foto de l’habitació que m’havia preparat. Li vaig enviar un missatge quan el barco va començar a enfonsar-se. Un comiat. No sé si li va arribar.  

¿Sabrà trobar-me? ¿Mirareu d’identificar el meu cos i li permetreu que se n’encarregui? ¿O m’enterrareu de qualsevol manera? Com una rata. No m’hauria de preocupar per això, ja no tinc res a perdre o a guanyar. Però encara em costa reconèixer-me com a difunt. Fa tants anys que fujo de la mort... Encara em queda una mica d’orgull. I molta por.  

Matèria de reportatge

Un periodista ens està observant. A tu i a mi. Al racista i al mort de pell fosca. Som matèria de reportatge, segur. ¿Qui pot resistir-se a explicar aquesta escena tan impactant? Em pregunto quines històries inspiraré. Alguna de lacrimògena, segur. S’aprofundirà en el meu passat de merda, no fa falta gaire imaginació. Violència, dolor, desarrelament, por... Aquests serien els termes. Però no és tan fàcil descriure com s’habita en aquestes paraules. Quants moments de patiment immens poden contenir. Quants instants d’una cosa semblant a la felicitat. També l’enyorança d’una breu infància en pau. I l’esperança que, irredempta, t’empeny a continuar endavant. Potser tan sols era ingenuïtat. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿T’agrada llegir, home de la creu gammada? A mi m’agrada escriure. Des que era petit he anat teixint relats que la fugida no ha deixat de desfer. Moltes vegades ni tan sols podia escriure’ls. Els redactava al meu cap. Buscava les paraules, modelava les frases. Només anhelava arribar a un lloc tranquil per poder compondre’ls. ¿Saps quin era el meu somni? Entrar a una d’aquestes enormes biblioteques forrades de fusta, seure en un racó, tancar els ulls, respirar fondo, omplir-me d’un silenci protector –ni t’imagines com de luxós és el silenci–, i començar a vessar totes les històries ennuegades. Primer serien amargues i dures, com una crosta. Però la ferida aniria guarint. A la fi, seria capaç d’escriure una cosa semblant a un bàlsam. Una bonica història de reconciliació amb la vida. 

Si això fos possible, potser m’inventaria la història d’un mort amant de la vida que xiuxiueja paraules a un viu amant de la mort. Seria poètic. Tot i que, en aquest moment, em costa sentir la lírica. Perquè tu estàs viu, i jo mort. Tu segueixes amb el poder de les paraules. I jo, callat per sempre. Ningú sentirà el meu crit.