Disturbis a França Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La tragèdia de les ‘banlieues’
A les ‘banlieues’ franceses, la història es repeteix, però mai com a farsa, sempre com a tragèdia. L’actual explosió de violència, en resposta a la mort del jove Nahel, de 17 anys, per trets a boca de canó de la policia, és una més de les que s’han esdevingut en els últims 40 anys. Els primers disturbis d’aquestes característiques es van produir en l’extraradi de Lió el 1979, van proliferar a la regió lionesa a la dècada dels 80 i es van estendre a tot França als anys 90 i 2000.
Els disturbis més greus fins als d’ara, que poden arribar a superar-los, van ser els del 2005, desencadenats a Clichy-sous-Bois, al nord de París, per la mort electrocutats de dos joves perseguits per la policia. Van durar tres setmanes, van afectar 200 localitats i van obligar a declarar l’estat d’emergència, amb un balanç de quatre morts, 217 policies ferits, 9.193 cotxes cremats i 2.921 detinguts.
A l’esclat actual, la de dijous a divendres va ser la quarta nit de violència. Hi ha hagut desenes de policies ferits, més de 2.000 detinguts i una violència extrema, amb focs artificials llançats contra els agents per respondre a les bales de goma i els gasos lacrimògens, innombrables saquejos en supermercats, restaurants, farmàcies, perruqueries, estancs, caixers automàtics, gasolineres i comerços a moltes localitats, inclòs el centre de París, a més d’atacs a bancs i edificis oficials i milers de cotxes i autobusos cremats.
La diferència entre el 2005 i el 2023 és la diferent reacció política de les autoritats i dels partits polítics. Mentre el 2005 es va declarar l’estat d’emergència i el ministre de l’Interior, Nicolas Sarkozy, va exculpar la policia, ara Emmanuel Macron va qualificar des del primer dia la mort de Nahel d’«inexplicable i inexcusable», es nega a implantar l’estat d’emergència demanat per la dreta i l’extrema dreta, i el policia autor dels trets ha sigut detingut acusat d’«homicidi voluntari». El 2005, tots els partits van condemnar la violència i van cridar a la calma, a la qual cosa ara es nega La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon.
La diferent actitud de Macron no ha servit, però, per aturar la revolta, com tampoc han aconseguit desactivar les protestes els milions de francs i d’euros invertits en 40 anys en polítiques de vivenda fallides, en renovacions urbanes fracassades, en la creació de zones urbanes sensibles i en l’educació als suburbis, barris empobrits, insegurs, en els quals circula la droga, l’atur és alt i les desigualtats immenses.
Les causes són més profundes. El sociòleg Fabien Truong ha declarat a ‘Le Monde’ que «aquests joves creuen que són controlats [per la policia] pel que són i no pel que fan». La majoria no se senten francesos perquè no se’ls tracta com a tals. Un 80% de negres o àrabs declaraven, en un informe del Defensor del Poble publicat el 2020, que van ser controlats per la policia entre el 2012 i el 2017 davant un 16% de la resta de la població. El problema és polític, social i identitari.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
