Espanya a la UE, més enllà de torns

El torn d’Espanya en el semestre de presidència rotatòria del Consell de la UEno es pot convertir en una arma llancívola en què s’acaba prioritzant més l’Espanya de torn que surti de les eleccions del 23 de juliol que els interessos generals davant una qüestió d’Estat que haurien de compartir els dos grans partits de govern. La política europea d’Espanya no és una derivada de la política exterior, sinó que forma part de la política interior des del seu ingrés a la Comunitat Econòmica Europea (avui Unió Europea) l’1 de gener de 1986.

Des d’aleshores, Espanya ha exercit la presidència semestral quatre vegades, dues amb els governs de Felipe González (1989 i 1995); la tercera durant el mandat de José María Aznar (2002) i l’última amb José Luis Rodríguez Zapatero (2010). Les tres primeres van ser, en línies generals, positives per a la integració europea i per als governs que les van impulsar; l’última, en canvi, es va veure afectada per una combinació de factors polítics i, sobretot, econòmics (la gran recessió) que va deteriorar la nostra influència a Brussel·les i va acabar passant factura a Zapatero a Espanya.

Més enllà de les circumstàncies de cada moment, Espanya no ha d’oblidar que el nostre procés d’integració europea és la història d’un èxit. El 1992, amb la firma del Tractat de Maastricht, es va iniciar el camí cap a la moneda comuna i, aquell mateix any, en la cimera d’Edimburg, Espanya es va beneficiar del fons de cohesió que, junt amb la resta dels fons estructurals, va generar un enorme cabal de solidaritat. Els fons europeus van representar el 0,8% del PIB durant els primers 20 anys d’integració, és a dir, una mena de pla Marshall 2.0 de què no ens vam beneficiar al seu dia.

És lògic, des d’aquesta perspectiva, que el Govern espanyol hagi apostat per una ambiciosa agenda, d’acord amb el cabal de solidaritat europeu de què som deutors, davant el perfil baix pel qual ha optat Suècia en el primer semestre de l’any. La presidència espanyola, a priori, es presentava com la de l’última oportunitat en l’actual legislatura europea –l’última completa de sis mesos abans de les eleccions europees del juny del 2024–, però el calendari electoral espanyol ha enfosquit aquests bons propòsits.

Seria aconsellable, en aquest context, que el Govern associés des de l’inici de la seva presidència el primer partit de l’oposició i, en particular, el seu líder, Alberto Núñez Feijóo, perquè, amb independència del desenllaç electoral del 23J, es pogués garantir la continuïtat dels objectius. Seria també desitjable, en justa correspondència, que el PP abandonés la línia de confrontació que ha mantingut a Brussel·les amb l’aval de Manfred Weber, el president del PPE, que ha obert una bretxa en el seu grup cap a posicions populistes i contemporitzadores amb l’extrema dreta.

L’objectiu de la presidència espanyola, mentrestant, és avançar cap a «una Europa forta, global, autònoma, verda, digital i innovadora» i s’articula en quatre grans prioritats: industrialitzar la UE i assegurar el seu proveïment, accelerar la transició ecològica, impulsar la justícia social i mantenir la unitat interna, sobretot en matèria de migració i asil. El president Sánchez, en un gest simbòlic, ha escollit Kíiv per inaugurar el semestre. Més enllà de simbolismes, és d’esperar, com dèiem a l’inici, que el torn d’Espanya a la UE sigui fructífer i que no acabi erosionat per l’Espanya de torn.