Gàrgoles
Funambulisme i litúrgia
La dinàmica d’uns passos, d’uns braços com ales que, observats de lluny, semblaven moviments d’una dansa amb un objectiu clar: mantenir-se en la corda
Fa més de vint anys, també en la programació del Grec, va actuar a Barcelona, al carrer, al passeig de Gràcia, una companyia de Nantes que es diu Royal de Luxe. Els integrants són una barreja d’enginyers, saltimbanquis i equilibristes que fan moure, amb els seus moviments compassats, gegants de forma humana que caminen i gesticulen gràcies als salts i les acrobàcies dels actors. Aleshores van representar una faula que es deia ‘El gegant’ i que feia recordar, esclar, les aventures de Gulliver. Tots els que érem a les voreres, obríem la boca astorats, lil·liputencs, davant la presència d’aquell home descomunal que passejava i també saludava. Fins que, en un moment donat, t’adonaves de l’evidència. Aquell gegant no es movia tot sol, per descomptat, sinó que avançava gràcies a la perícia sincronitzada dels homes i les dones de Royal de Luxe. Un d’ells, llançat al buit, accionava una corda que feia anar un braç; un altre estirava amb força una altra corda, la dels peus, o pedalejava perquè la màquina, tota ella, funcionés.
S’ajuntaven en aquell espectacle dues característiques que també s’han fet presents en la inauguració popular del Grec 2023, l’equilibrisme de Nathan Paulin a setanta metres d’alçada, entre l’edifici de la Telefónica i el de Generali, a la plaça de Catalunya. L’ocupació inusual d’un espai quotidià i la progressiva fixació no pas en el prodigi, sinó en l’ésser humà que el protagonitza. Quan a les vuit en punt de la tarda de diumenge va sortir per fer el primer viatge, el d’anada, damunt l’estret cable de niló que oscil·lava damunt els caps dels que miraven cap amunt, dels que veien el cel blau que no miren mai, en aquell instant, el contemplaves en la seva fragilitat i la seva valentia, funàmbul que s’enfronta a l’atracció del buit. Després, a poc a poc, t’envaïa una certa calma, potser la mateixa que ell reconeixia («el que m’agrada més de tot això és la concentració que exigeix; és com meditar») quan deia que entrava en la dinàmica d’unes passes, d’uns braços com ales que, observats de lluny, semblaven moviments d’una dansa amb un objectiu clar: mantenir-se a la corda. ¿Què pensa de debò Paulin quan el funambulisme esdevé aquesta litúrgia? Potser no gaire res més que tirar endavant, centrar-se en el cable i oblidar tota la resta. A sota, mentrestant, a peu de carrer, tot era diferent, i la tarda assolellada, i el cel pausat, i tots els altres empetitits, lil·liputencs davant un vol espiritual.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
