Desperfectes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Indiana Jones als vuitanta
Envellir davant les càmeres és un art, la culminació de la facilitat cinematogràfica, el súmmum de l’experiència
Qui aconsegueix envellir bé a Hollywood és perquè té el favor dels déus. Hi ha estrelles del cinema que milloren tant amb els anys que veure’ls en els seus primers èxits és com tornar a les bombolles de xiclet després d’haver conegut les del xampany. Un actor que, any rere any i pel·lícula rere pel·lícula, envelleixi bé, s’ho pot permetre tot. James Stewart, per exemple. Amb els anys, els seus tics i la veu queixosa alteraven els guions. Ja més tard, Clint Eastwood és un cas curiós perquè la seva expressió rígida, un punt llenyosa, s’ha fet un paradigma de l’estar a punt, com a actor i director. Potser ho deu a les seves habilitats com a pianista de jazz. Arrugues d’heroi o de còmic. Al rostre de Walter Matthau s’hi congregaven totes les astúcies de l’edat.
Fins i tot per les posteriors aparicions ‘cameo’ a la televisió, actrius que van aconseguir la fama molt joves se superen en el paper d’àvies despòtiques o conspiradores malignes, d’Olivia de Havilland a Shirley McLaine. Harrison Ford va fer papers secundaris fins que caminà per les intrigues del ‘thriller’, les guerres de les galàxies i el futur aclaparador de ‘Blade Runner’. Amb vuitanta anys i un rostre d’intel·ligència sobiranament madura, ara, per cinquena vegada, torna com a Indiana Jones i el món somriu mastegant crispetes a les multisales. És ‘Indiana Jones i el dial del destí’. Es podria posar de moda tenir un destí. Aquestes estrelles de Hollywood, en envellir, ajunten les generacions d’espectadors a la pista dels campionats. Envellir davant les càmeres és un art, la culminació de la desimboltura cinematogràfica, el súmmum de l’experiència. És que treballen més a gust, més a pler? Tal vegada en el passat aprenien dels directors i ara els directors aprenen d’ells. Aplicar aquest mètode a la vida pública seria més que útil.
Notícies relacionadesIndiana Jones va ser també una glopada d’aire fresc, per contrast amb un cinema obsedit amb els manierismes de la violència, de la psicopatologia i dels efectes especials. Vam saber que es podia viure sense Freud, com tornar a Jules Verne i a Tintín. Després, pel camí d’Oz van arribar ‘El senyor dels anells’, les històries de Nàrnia i Harry Potter. De tant en tant, una certa consistència humana ens fa entendre que on estigui ‘Vint mil llegües de viatge submarí’ que es llevi Homer Simpson.
De la mateixa manera que la direcció de James Mamgold no aconsegueix naturalment el toc Spielberg –el toc Rei Mides– i els crítics el troben a faltar, si ara com ara el nou Indiana Jones té poc rendiment de taquilla potser es deu al fet que els nois prefereixen els videojocs a la pantalla gran. Indiana Jones compta més per a les nostàlgies del ‘baby boom’ que per a les generacions hiperconnectades. A veure què diuen del cinquè Indiana Jones tots els ‘influencers’ que són famosos gràcies al fet de no tenir res a dir. De la mateixa manera que un dels secrets de Clint Eastwood és disposar de la mateixa capacitat hieràtica de Henry Fonda, tal vegada atribuïble a un esquelet excepcional, així va ser com els pòmuls de Lauren Bacall i la mirada d’Ingrid Bergman han transcendit el temps. Harrison Ford envelleix amb determinació, sense matisos decoratius. Amb el fuet d’Indiana Jones castiga els canalles, a diferència dels vells xarucs, submisos a la tralla d’alguna professora de sadisme
