Sembla una tonteria Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Hegemonies toves
Passen els anys i aguanta, mentre al seu costat tots, per molta esplendor que els assisteixi, han anat canviant, morint, traslladant-se, renaixent
Clientela tradicional Molt més que merceries Amb lajuda del mercat Gairebé un museu Costura desestressant Escoltar i assessorar Tres generacions_MEDIA_5 /
Les grans hegemonies condueixen a l’avorriment. Quan s’hi està en una, el triomf es torna una cosa que ja se sabia. Però quan la regència s’exerceix des de l’escassetat, l’hegemonia esdevé agradable sorpresa. Cada dia passo per davant d’una diminuta merceria que hi ha a 30 metres de casa, entre un local que es lloga i una entitat bancària de color vermell. Rares vegades hi veig dos clients, a dins. Sempre en són un o cap. M’interessa la seva propietària, asseguda rere el taulell, hieràtica, mirant fixament a la porta, a punt de dir en tot moment, per si a algú se li acut entrar: «Quin miracle». És un negoci modest, de color marró, que amb prou feines fa front als blaus, grocs, verds, vermells o taronges dels locals veïns. Ni tan sols té nom. Al tendal només hi diu ‘Merceria’. Però passen els anys i aguanta, mentre al seu costat tots, per molta esplendor que els assisteixi, han anat canviant, morint, traslladant-se, renaixent. En la seva modesta naturalesa, la merceria és la reina.
Entretots
Algunes hegemonies no es veuen venir, com si consistissin en una simple mania. De vegades també passa dins de casa. Fa cinc anys, no sé qui va regalar a la meva filla la nina probablement més lletja del món. Tenia corona, sabates transparents, cabells blaus i blancs. L’esplendor va durar unes hores, quan els cabells van començar a caure-li i a crespar-se. Vam comptar els dits dels peus i en tenia quatre, el grandiloqüent vestit es va tacar de pastís de xocolata i, el pitjor de tot, patia goll. Per algun disbarat de disseny, el coll era tan ample com el cap. La vaig odiar des del primer minut. Per a la meva desesperació, passaven els anys i mai desapareixia. Per descomptat, vaig suggerir desfer-nos-en diverses vegades. En una ocasió, ho vaig fer per la via dels fets consumats, però la meva filla va obrir el cubell groc en l’últim minut i vaig haver d’explicar-li la mentida del segle per explicar-li què hi feia la nina, a les escombraries. És la seva joguina més vella i penosa, però està feta de la mateixa pasta que la merceria, suposo, i m’enterrarà.
