L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Puigdemont i un catxalot encallat a la platja
Entre el neguit la indigestió: dos mesos llargs de campanya
La bústia torna a ser plena, a petar. A part de les habituals factures, s’acumulen anuncis d’immobiliàries gentrificadores, ofertes de pizza i sushi a domicili, el reclam d’un lampista d’urgències i, un cop més, la targeta censal. En 24 hores, també tornaran a niar les fosques orenetes de la propaganda electoral. Em fa cangueli obrir la bústia –és una manera de dir perquè van arrencar la porta fa un any–, i ho faig amb la respiració continguda, amb por que el segur atzar em porti una vocalia o la presidència d’una mesa el diumenge 23 de juliol. Bastant en vaig tenir de presidir l’escala.
Entretots
Encenc l’ordinador, i el mateix. Sobredosi electoral. La nova macroenquesta del CIS, les sumes, les restes, els pactes postelectorals, els sorpassos. Un neguit. Com qui no vol, són ja dos mesos llargs de campanya. Sense treva, a pulmó. I ara amb Puigdemont ‘back in da house’, sense xarxa legal contra les demandes d’extradició a Espanya.
Repassant notícies en la sabana monolocor, ressorgeix un titular que crida l’atenció: la necròpsia a un catxalot que va aparèixer encallat a l’illa de La Palma el 21 de maig passat. Resulta que el magnífic animal va morir a conseqüència d’una «obstrucció intestinal» causada per una pedra d’ambre gris de nou quilos, una substància molt cotitzada en la indústria cosmètica, ja que fixa el perfum, que podria arribar als 500.000 euros en el mercat. Seria de justícia poètica que els beneficis repercutissin en els afectats pel volcà.
‘Moby Dick’
Novel·lera que és una, el cap de seguida se me’n va a ‘Moby Dick’, de Herman Melville, una enciclopèdia balenera en si mateixa, amb un capítol 92 que versa enterament sobre l’ambre gris i les seves propietats. Explica Ismael, el protagonista, que van ser els turcs que van introduir la substància a la Meca, que alguns mercaders de vins llançaven uns grans al bordeus, per assaonar-lo, i es pregunta, amb raó, per la paradoxa que gent tan fina es regalés amb una essència trobada als ignominiosos intestins d’un cetaci. El molt fragant ambre gris habita en el cor de la podridura. Tant de bo produís la política una alquímia semblant.
Diuen els que en saben que l’ambre gris és una pedra barrejada amb restes d’excrement endurit. Balenes, catxalots i d’altres empassen i empassen, i de vegades no paeixen bé els pics cornis dels calamars ni els ossos de les sípies, de manera que els recobreixen amb una secreció grassa, rica en colesterol. Una mena de càlcul biliar. Com les pedres que es formen al ronyó. Una cosa així.
Propaganda indigesta, excés de soroll. El que no es degluteix mata, i així el pobre elector corre el risc de transmutar-se en una bústia empatxada. O en un pobre catxalot, tip i derrotat sobre la sorra de la platja.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
