Puigdemont, un conflicte crònic

El Tribunal General de la Unió Europea ha certificat que el Parlament Europeu va obrar correctament en la seva decisió d’aixecar, a instàncies del Tribunal Suprem, la immunitat parlamentària a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, desestimant tots els arguments formulats pels eurodiputats.

En primer lloc, la idea de la persecució política, reconeixent que per a la concessió del suplicatori es va tenir en compte la data dels fets imputats –tardor del 2017–, la data de processament –març del 2018– i que l’adquisició de la seva condició de diputats no es va produir fins al juny del 2019 i assumint, per tant, que el procés judicial no es va incoar amb l’objectiu de danyar la seva activitat parlamentària.

En segon terme, la idea de parcialitat de l’Eurocambra per l’adscripció política de l’autor de l’informe del suplicatori. En tercer lloc, la suposada irregularitat d’organitzar els tres casos en un sol expedient per part de la comissió d’Assumptes Jurídics. I per acabar, la pretensió que el Parlament Europeu sigui competent per analitzar la legalitat dels actes de la justícia espanyola.

Una clatellada en tota regla a les pretensions dels dirigents independentistes, que no han ocultat la seva decepció a l’hora de valorar la decisió del Tribunal General, anunciant un recurs davant el TJUE i amb Puigdemont avançant que sol·licitarà l’adopció de mesures cautelars per evitar ser detingut fins que hi hagi una sentència ferma. 

Aquesta decisió és un episodi més de l’enrevessat periple judicial que amenaça d’allargar-se més enllà de la legislatura europea, que finalitza d’aquí menys d’un any; i que possibilita que el jutge Llarena reactivi les euroordres per sol·licitar la detenció i entrega a Espanya dels acusats, tot i que aquestes noves euroordres s’hagin de cursar d’acord amb el nou Codi Penal i, per tant, ja no pel delicte de rebel·lió sinó, depenent dels casos, pels delictes de desobediència i malversació agreujada.

Aquesta opció cobra força després de la resolució al gener de la qüestió prejudicial plantejada pel mateix jutge Llarena i que va suposar un aval per a l’execució de les euroordres sempre que no es demostri l’existència de deficiències generalitzades en el funcionament del sistema judicial del país reclamant i que la persona reclamada no corri el risc de veure vulnerats els seus drets fonamentals al llarg del procés judicial, un fet sobre el qual no hi ha evidència en el cas espanyol malgrat que sigui aquesta precisament la principal línia argumental dels eurodiputats que continuen insistint en la idea de la vulneració de drets. 

Malgrat que com a resultat de la taula de diàleg s’han produït avanços (modestos) en la desjudicialització, la situació dels dirigents independentistes fugits de la justícia amenaça de convertir-se en un problema crònic i té un elevat potencial desestabilitzador.

La decisió del TGUE conjura la possibilitat, a les portes d’una campanya electoral, d’un eventual retorn automàtic de Puigdemont, circumstància amb un impacte que en les eleccions hauria sigut imprevisible. No obstant, el problema continua sent-hi i a un Govern o altre li tocarà afrontar-lo per evitar que es cronifiqui i recuperar la completa normalitat. El desitjable seria que això no depengués del seu color polític.