Culpable de ser socialista

Resulta un patró cultural reconeixible també durant els últims 40 anys. Aquesta volença «anarquista» transmesa intergeneracionalment arriba fins avui. Les dretes a Espanya sempre guanyen quan cert sector crític o desenganyat del progressisme de les classes populars es queda a casa. Així ho vam veure tant el 1979 (UCD) com el 2000, 2011, 2015 i 2016 (PP), quan va guanyar la dreta amb més d’un 30% d’abstenció. L’única excepció va ser el 1996 al plantejar-se com un plebiscit destituïdor de Felipe González que va mobilitzar els progressistes amb només un 22,6% d’abstenció, però que va acabar guanyant Aznar.

Per al 23J, els estrategs de la dreta han creat un marc destituïdor de Pedro Sánchez, després de l’oportuna campanya de deshumanització i destruccióde la seva imatge des del minut zero. És curiós que repeteixin en les seves campanyes la mateixa cançó: tots els candidats socialistes, des de Felipe González i Zapatero fins a Rubalcaba, van ser titllats de «traïdors a Espanya». La seva agressivitat verbal, les seves hipèrboles i postveritats recargolades no enriqueixen el debat electoral ni l’argumentació contrastada. Al contrari, la polarització intencionada que promou la dreta deseduca l’electorat i el tracta com un idiota cultural i crèdul, capaç d’empassar-se que l’11-M va ser obra d’ETA o que el canvi climàtic no existeix. 

El primer enemic per a les dretes espanyoles sempre ha sigut la veritat racional i debatuda. Ja ho va reconèixer un dels ideòlegs de Vox, el peculiar Gustavo Bueno a l’afirmar estar en contra del diàleg i de Habermas. Per tant, en contra de la Il·lustració i de la seva pròpia disciplina, la filosofia (ja que sense diàleg no existiria). En un país amb poca tradició de debats seriosos i un excés de tertulianisme i de trinxeres, les xarxes digitals han potenciat la polarització afectiva i és molt fàcil estendre notícies falses i reproduir la lògica excloent i inquisitorial d’abans.

L’estratègia d’enverinament s’ha intensificat després de l’impacte emocional de la pandèmia de la qual hem sortit amb la ira, la queixa i la impaciència molt desfermades. D’això es parla molt poc o gens. El paper benefactor de l’Estat durant la pandèmia va quedar transfigurat en el seu contrari (l’opressió de l’Estat) i la rebel·lió reaccionària es va alçar al crit de «llibertat» pel madrileny barri de Salamanca. Així va néixer l’ayusisme com un orgull.

En canvi, el sanchisme és culpar Sánchez de ser socialista com abans ho va ser el felipisme o el zapaterisme i altres ismes progressistes. Des de la guerra espanyola contra la França revolucionària del 1792-1798 sota Carles IV, la dreta més reaccionària i clerical ha lluitat amb ardor contra la Il·lustració i les idees liberals i progressistes per mantenir els seus privilegis fent ús de la mateixa agressivitat verbal i dogmàtica que veiem ara. És una trista continuïtat històrica.

Notícies relacionades

Zapatero i Rajoy, protagonistes en la campanya del 23J

Feijóo diu que «les lleis» van acabar amb ETA i la tensió a Catalunya

De nou, el 23J se’ns planteja com l’etern duel entre modernitzadors i reaccionaris. Més que legislatives, es tracten d’unes «eleccions culturals» en què la dreta ven por i catàstrofe moral per presentar-se com a salvadora mentre l’esquerra està a la defensiva i sense trobar la tecla definitiva malgrat el seu balanç de gestió. Tot dependrà de com es convenci aquest esperit llibertari desenganyat de les capes mitjanes i treballadores i el seu afecte per la veritat, la igualtat i el bon govern. 

La incompetència és una cosa que no tolera aquest ampli sector de què depèn una majoria progressista. I està pendent de tenir garanties per no caure en el mateix. Ja no hi ha xec en blanc, sinó un fort sentit d’exigència i rigor sense infantilismes ni frivolitats que sàpiga defensar-se i defensar-los de l’amenaça reaccionària. Al seu dia, la gran esperança de canvi va ser apostar per una altra manera de governar i d’explicar els perquès i els per a què. Just el que es troba a faltar ara.