500 dies d’una guerra estancada

La mundialització de la guerra d’Ucraïna 500 dies després que Vladímir Putin ordenés la invasió ha distorsionat la relació entre les grans potències, divideix la comunitat internacional i planteja inquietants incògnites de futur en matèria de seguretat, sobre el paper de la Xina en la seva pugna amb els Estats Units i sobre la relació futura dels europeus amb Rússia. Alhora, sobre el confús desenllaç de la rebel·lió de Ievgueni Prigojin i la seva tropa mercenària planeja l’ombra del debilitament del president rus i el seu entorn, més encara des que s’ha sabut que el propietari de Wagner ha tornat a Rússia. Cosa que és tant com dir que el final de la guerra dins de la guerra desencadenada per Prigojin ha fet malbé els fonaments del Kremlin i la cohesió de l’Exèrcit, que en el camp de batalla ha transmès una doble sensació de vulnerabilitat i ineficàcia, una cosa inesperada.

Tampoc va poder preveure ningú la inesgotable voluntat de resistir dels ucraïnesos. És cert que sense l’ajuda dels socis de l’OTAN és probable que el país hagués sucumbit a l’invasor, però des dels primers dies de la batalla, al fracassar la guerra llampec pensada pels estrategs russos per deposar Zelenski i substituir-lo per un Govern titella, es va fer patent que el conflicte podia prolongar-se ‘sine die’. Aquesta és la situació avui, amb els fronts estancats tret de petits avenços en la contraofensiva ucraïnesa, i la certesa que als dos costats de la divisòria ningú està disposat a negociar un alto el foc si no consolida algun avantatge operatiu al front.

Però 500 dies després de l’ordre d’atac, els costos del conflicte haurien de ser suficients per donar una oportunitat al realisme davant l’estratègia de la victòria. Els desastres de la guerra han devastat Ucraïna, la pèrdua de vides desborda qualsevol càlcul i la ruïna econòmica del país és completa. A escala global, segueix dempeus l’amenaça nuclear, invocada per Moscou amb prou freqüència, i la cohesió reforçada dels aliats occidentals, amb l’ampliació de l’OTAN a Suècia i Finlàndia i la mobilització de recursos a gran escala, amb un poder dissuasori manifest tot i que de moment insuficient per silenciar a Moscou les veus més exaltades. De manera que s’acumulen els riscos sense ningú capaç de contenir-los o limitar-los.

Les garanties de seguretat addicionals que l’OTAN donarà a Ucraïna per després de la guerra a la cimera que celebrarà a Vílnius (Lituània) la setmana vinent no inclouen la discussió d’una estratègia específica per buscar una solució negociada del conflicte. Abans al contrari, la perspectiva d’un ingrés exprés d’Ucraïna en l’Aliança quan callin les armes exclou de facto un possible cessament d’hostilitats a curt termini perquè Putin no pot acceptar cap arranjament que inclogui acostar encara més els límits de l’OTAN a Rússia. Aquesta és una partida amb totes les cartes marcades en la qual el dret internacional i la moral són del costat d’Ucraïna, però en la qual l’invasor sap que no pot sortir derrotat sense danyar la condició de Rússia com a gran potència. Per això és molt improbable trobar de moment un mediador aliè a la crisi, acceptat sense reserves per totes les parts, capaç de resoldre l'encreuat.