L’espiral de la llibreta
Cara a cara, el gran ‘western’ de la campanya
Coincideixo a l’ascensor amb una veïna que travessa el vestíbul senyant-se al constatar el calibre de la que està caient. Caminem juntes fins al primer semàfor. Una noia xinesa travessa el carrer, en sentit contrari, amb mitja síndria sota el braç, protegint-se de la calor amb un enorme paraigua negre. Dies tòrrids, en efecte. Cau al damunt un cop de puny saharià, un efecte forn en què es va daurant el pollastre electoral, una bafarada de l’infern que podria ocasionar la implosió de les crispetes per voluntat pròpia. Em refereixo a les rosetes de blat de moro per presenciar, a la platea del sofà, el debat entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, l’únic cara a cara entre el president del Govern i el líder de l’oposició en aquesta llarguíssima campanya, que sembla que dura des que Torcuato Fernández-Miranda va jurar el càrrec de president de les Corts i del Consell del Regne.
Ja saben, dilluns, a les deu de la nit, a Antena 3, La Sexta i la ràdio Onda Cero, un duel al sol moderat pels presentadors Ana Pastor i Vicente Vallés. ¿Quin dels dos pistolers serà el més hàbil a l’oest del riu Pecos?
A casa som molt fans de les pel·lis de l’Oest, sobretot a l’estiu; netegen el cap i acompanyen bé. Abaixem les persianes, deixant un pam perquè penetri la improbable ràfega de brisa, i una vegada engolits en la penombra sufocant, ja ens és igual esperar el tren de les 3.10 a Yuma, l’arribada de l’home que va matar Liberty Balance o bé el grapat de dòlars. Per això estem dubtant, que sí que no, entre empassar-nos la comèdia del debat o bé ‘Cara a cara’ (‘Faccia a faccia’), un ‘spaghetti western’ de Sergio Sollima.
Frontera difusa
La pel·li es va rodar el 1967 entre el desert de Tabernas i Hoyo de Manzanares, a la serra madrilenya, un escenari que simbolitza tant la frontera entre els Estats Units i Mèxic com un difús límit entre el bé i el mal, la mateixa que separa els dos protagonistes: un professor malalt de tuberculosi i el malfactor que el segresta. Els diàlegs, el pols dialèctic que dirimeixen, són colossals i molt profunds. ¿Serà semblant el debat? ¿O tres quarts del mateix? Soroll, autocomplaença, puntades de peu a la tíbia, arguments de barra de bar.
Seria formidable que els dos candidats en disputa expliquessin al respectable la seva respectiva capacitat per a la prestidigitació lingüística, la contorsió de l’on vaig dir blanc... Els indults, per exemple. O els pactes amb Vox. Seria formidable un diàleg serè, a la manera de Montaigne, per a qui la conversa suposava l’exercici més fructífer de l’esperit. «Quan em refuten –deia el savi francès–, susciten la meva atenció, no la meva còlera». Diguin-me il·lusa.
El ‘western’ ‘Cara a cara’, per cert, és al catàleg de Filmin.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
