¿Per quan una Conferència de les esquerres catalanes?

No obstant això, aquesta realitat té una cara b reflectida en dues realitats. La primera: avui la ciutadania té l’evidència, tal vegada perquè els partits polítics en el passat eren més discrets o perquè l’exercici de la política era percebuda com una activitat més generosa, que en les negociacions hi tenen prou presència els estira-i-arronses de les quotes de poder. Amb normalitat, els mitjans parlen que la negociació no només inclou el que es farà, sinó també el nombre d’assessors de cada força política, la (cada vegada més sovintejada) partició dels períodes d’exercici de l’alcaldia, la designació de càrrecs i/o recol·locació de polítics en les diputacions, etc.

Es tracta d’una alarma sobre la mercantilització de les institucions que, si les esquerres no hi responen, uniformitzarà una manera de fer política regressiva, tot difuminant els límits entre l’univers de les idees de l’esquerra i de la dreta. Ho il·lustra la maquiavèl·lica conxorxa protagonitzada pel PSC a Barcelona, facilitada, d’altra banda, per la poca determinació de Colau i Maragall a dificultar-la.

Una operació menys preocupant si hagués estat producte de l’ambició desmesurada de l’actual alcalde i no de la impunitat que atorga als protagonistes la banalització de la paraula donada o la caricaturització de la noblesa dels ideals. Al capdavall, que la ciutadania ho accepti com a mal menor inevitable no hauria de fer-ho més suportable.

Tot al contrari, més aviat ens desempara davant de l’ofensiva de la dreta més reaccionària perquè, si bé és inevitable que l’esquerra tendeixi a institucionalitzar-se en l’acció de governar, res justifica que alimenti prejudicis o menystingui l’autocrítica i la innovació per plantar cara al present en clau transformadora a fi de fer-se atractiva a les noves generacions. Al cap i a la fi, supeditar la dialèctica del debat ideològic i l’enaltiment de la virtut ètica del servei públic a un veritable mercat de Calaf no contribuirà a ampliar protagonisme ni suport popular. En tot cas, sempre s’hi és a temps, si hi ha voluntat per part de les esquerres, de reconèixer-se col·lectivament. Les condicions hi són: l’endemà del 23J Catalunya continuarà sent territori “catalanista”. Com que un plausible govern Feijóo-Abascal comportarà una ofensiva anticatalana, la col·laboració entre els partits catalanistes forçosament s’incrementarà (s’activarà la mobilització resistencialista). Bo serà, doncs, que la rasa entre les esquerres independentistes i no independentistes no es faci més gran.

Si, altrament, Pedro Sánchez necessita el suport de Comuns i del republicanisme, podran plantejar-se avenços en pro de les llibertats i del reforçament de les parets mestres de l’estat de benestar, el traspàs de competències (¡Rodalies és imprescindible!) i l’avenç d’un marc de negociació amb l’Estat (¡una conquesta democràtica titànica, certament!) que faci possible una resolució del conflicte.

I l’experiència acumulada en aquests darrers anys ben segur que haurà de servir, tant a ERC, que ha obert camí, com als que s’ho han mirat des de la barrera. Perquè ningú n’ha sortit sa i estalvi. Tampoc el PSC que ja no podrà continuar atrinxerat en els rèdits dels indults.

Notícies relacionades

Catalunya entra en campanya com a feu decisiu en la disputa entre Sánchez i Feijóo

El Govern espanyol i la Generalitat firmen el protocol per la B-40 i la transferència de 914 milions per a infraestructures

A Catalunya no serà possible una resolució democràtica del conflicte amb Espanya si una gran majoria de catalans no se senten cridats a participar-hi. Un escenari que requereix, però, que les esquerres catalanes es reconeguin, s’interpel·lin i es decideixin a compartir el debat dels diferents projectes sense vetos creuats (d’aquí la necessitat d’obrir una Conferència). Sense trampes. És a dir, participant cada una de les parts en la proposta de la contrapart perquè al final de trajecte la ciutadania pugui decidir. Per la qual cosa no és admissible que Salvador Illa menyspreï la proposta de Llei de Claredat d’Aragonès, com tampoc no duria enlloc que aquest no escoltés les solucions del cap de l’oposició.

Un objectiu que obliga els líders de les esquerres catalanes a no fer curt. És a dir, autoexigir-se (i exigir-los) que arribin, almenys, al que és necessari.