Espiral d’odi Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Israel i la democràcia
Els palestins sota ocupació tenen menys drets que els israelians, són ciutadans de segona i cada vegada hi ha més organitzacions, fins i tot israelianes, que parlen d’‘apartheid’
M’entristeix pensar que un Israel democràtic pot acabar sent un miratge, una gran il·lusió frustrada en un entorn de brutals dictadures i de règims feudals. M’entristeix perquè és una cosa que per desgràcia em sembla cada dia més probable com a conseqüència de la seva incapacitat per gestionar el problema que va plantejar el seu naixement en un entorn físic habitat per palestins expulsats sense miraments de les seves terres, sense que tampoc ells acceptessin en aquell moment la creació d’un estat palestí a l’altra meitat del Mandat britànic. Es van equivocar llavors, el 1949, i han errat moltes altres vegades des d’aleshores, com reconeixia un irònic Abba Eban al dir que no perdien cap oportunitat per equivocar-se. I després la situació va empitjorar amb l’ocupació israeliana de Gaza i Cisjordània després de la Guerra dels Sis Dies (1967), amb l’annexió del Golan, amb les seves pretensions excloents sobre Jerusalem, i amb la imparable construcció de més i més assentaments a les terres ocupades, una cosa que s’ha disparat amb l’actual Govern on els elements ultranacionalistes, extremistes i racistes que recolzen i impulsen aquesta colonització tenen més força que mai. Com Itamar Ben Gvir, ministre de Seguretat a càrrec de la Policia, convicte el 2007 acusat d’incitar al racisme i de recolzar una organització terrorista jueva, el saló familiar de la qual presidia una foto del terrorista Baruch Goldstein, que va assassinar 29 palestins a Hebron el 1994, o Bezalel Smotrich, ministre de Finances, que dirigia un moviment extremista de colons quan va entrar en el govern. És com demanar a la guineu que cuidi les gallines.
El resultat és que des de 1949 no hi ha pau i aquest any assistim a una recrudescència de la violència que ja ha acabat amb la vida de 31 jueus i de 152 palestins, les pitjors dades des del final de la Segona Intifada (2000-2005). Aquesta mateixa setmana més de mil soldats israelians amb drons i vehicles cuirassats han entrat a Yenin, un camp de refugiats al nord de Cisjordània, per acabar amb una cèl·lula del Gihad Islàmic. Hi ha hagut morts (molts d’ells menors) i ferits mentre la destrucció s’ha estès a cases i fins i tot carrers arrasats per temor de bombes trampa al costat de les voreres, s’ha tallat l’aigua i l’electricitat i tot això ha fet encara més miserables les vides dels residents. Són operacions que donen seguretat a curt termini per a Israel i que deixen «màrtirs», humiliació, frustració, ràbia, i desolació del costat palestí. I la garantia que altres joves frustrats i sense expectatives de vida digna s’uneixin a moviments radicals com les Brigades Yenin i el Cau delLleó (Lion’s Den) i reemplacin els caiguts en combat... per acabar caient ells també davant la superioritat militar israeliana. És una espiral que no acaba. Des de Gaza –i amb menys freqüència des de Cisjordània– es llancen coets contra Israel i atacs terroristes contra ciutadans pacífics en parades d’autobusos i pizzeries. I el govern palestí, feble, corrupte i dividit no ho pot impedir. Tot això és cert però cal preguntar-se per què, ja que els portuguesos no assassinen espanyols ni els noruecs els suecs. Aquí hi ha odi. Els palestins sota ocupació tenen menys drets que els israelians, són ciutadans de segona i cada vegada hi ha més organitzacions, fins i tot israelianes, que parlen d’‘apartheid’.
L’informe Two State Index conclou que mai –des que es van iniciar aquests sondejos el 2003– la solució negociada ha comptat amb menor suport que ara, que fa exclamar Mustafá Barghouti, membre prominent de l’OAP, «que no hi ha procés de pau». I això vol dir més violència. Ja no val continuar fent puntades de peu cap endavant a la llauna; Israel ha de solucionar el problema palestí i ha de fer-ho mentre s’enfronta a tres revoltes simultànies: la dels israelians demòcrates que s’oposen a les reformes il·liberals del govern de Netanyahu, la dels palestins frustrats per la falta d’esperança, i la dels colons insaciables que volen més terres palestines. I amb un enemic existencial a l’horitzó: la República Islàmica de l’Iran que vol acabar amb la que anomena «l’entitat sionista». Massa problemes alhora tot i que el principal és que Israel ha d’escollir entre ocupació i democràcia perquè s’hi juga l’ànima, no el volen veure i se’ls acaba el temps.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
