Don Luis Suárez: adeu a una llegenda del futbol, per Juan Cruz

Gonzalo Suárez, escriptor, periodista, també cineasta. Sabia més que ningú de la història d’HH i era també, a la seva manera, historiador de l’alegria de jugar de l’home que llavors tenia davant, Don Luis Suárez. Es van abraçar, doncs, com parents, no només per la coincidència del cognom, perquè a la seva manera cada un dels dos estava estimulat per l’immens geni de l’entrenador que va ser, en un temps, igual que Luis, la llum del Barça.  

Va ser una trobada que semblava feta en la fase més alegre de l’època blaugrana, tot i que en aquell moment ja havien passat tantes coses, era tot tan nou en el futbol que ni Luis Suárez, que seguia interessat pel futur malgrat haver sigut tan essencial el seu passat, era capaç de comprendre com aquella llavor no es va seguir cultivant. El futbol s’havia fet de plom i de diners, de manera que aquella notícia del seu antic traspàs semblava, a la llum del moment en què Luis i Gonzalo es van trobar, un joc de nens. Però el futbol, en la seva essència, era aquell home, i com que l’altre era un poeta del futbol, de seguida es van posar a parlar de la bellesa que van compartir i no dels diners que no van guanyar o del futbol, que en aquell moment ja es menyspreava.  

A la seu de la federació

Així que eren a la seu de la Federació Espanyola de Futbol. En aquell moment el millor futbolista de la història que s’escriu en espanyol (i en italià) treballava entrenant la selecció espanyola, i l’escriptor que anava a visitar-lo havia sigut singular i inimitable cronista esportiu en setmanaris inesborrables dels anys seixanta (‘Dicen’, ‘Lean’). A Espanya i a Itàlia, Luis va continuar jugant o explicant futbol, fent que altres aprenguessin d’ell fins que, passat el temps, el va rescatar la SER per a la ràdio i allà va estar, a les ordres de Dani Garrido, amb els seus companys de tertúlia, com Jordi Martí, rememorant per al present les il·lusions que ens va traslladar, quan érem adolescents aficionats, amb la il·lusió de saber, sense ser allà, sense televisors, el que passava al camp. 

Don Luis, a qui Garrido mai va treure el do que mereixia la història de la Pilota d’Or, el deixava parlar perquè el seu il·lustre coneixement valia més, en moltes ocasions, que el propi futbol del camp. La seva memòria, la memòria de Don Luis, patia amb el que veia als estadis, i aquell patiment era, sobretot, lament per la degradació històrica que anava assumint el Barça, el seu equip, com si el destí s’hagués posat cara avall per als que vam ser blaugrana des que Don Luis va xutar la pilota per primera vegada vestit d’aquells colors. 

El treball radiofònic del mestre gallec va prolongar, en certa manera, la seva saviesa al camp, ja que xutava la pilota, és a dir, el verb, alhora que la intel·ligència, que queia allà on gairebé tot era erm fins que ell ho explicava. Interrompia uns segons, per exemple, per fer preguntes en les quals brillava el seu sentit comú, i era llavors quan s’il·luminava el transistor amb la combinació de saber i melancolia que li inspiraven els desastres ‘goyescos’ de l’equip que ell (amb Kubala) va contribuir a fer gloriós. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ell no parlava, en aquells temps vans del Barça, des de la ràbia, sinó des de la sensació que li havien robat, a ell i a la història, el millor que va tenir el Barça d’aquells anys: el joc, la voluntat del joc. L’alegria de veure’l, la responsabilitat d’ensenyar-lo i de compartir-lo. 

Ara ha mort Don Luis. És una manera que té la vida d’alertar-nos: amb ell se’n va una manera de veure el joc que ell va fer millor, més bonic, més alegre. Igual que parlava, així jugava, i no hi havia un tret seu que no anés on ell veia la diana.