Eleccions 23J Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Marca blanca
És evident que amb Yolanda Díaz ha nascut un nou lideratge, però ¿és un lideratge per a l’esquerra del PSOE, o és una renovació del mateix PSOE?
Per bé que en política tot tendeix a ser cíclic, sembla clar que s’han acabat les majories absolutes d’altres èpoques i que, guanyi qui guanyi, haurà de fer malabarismes amb l’aritmètica parlamentària per poder governar. Fins ara, els blocs estaven força clars: PP, Vox i Ciutadans, per una banda; i PSOE, Podemos i esquerres nacionalistes per l’altra. Però amb la desaparició de Ciutadans i l’ensulsiada de Podemos, el mapa global ha sofert una sotragada que pot modificar lleugerament la tendència. Dit altrament, és possible que no hi hagi majories absolutes, però que les relatives s’estiguin ampliant considerablement. Cosa que dificultaria les aliances, però facilitaria, eventualment, el gran pacte d’estat que vol la Comissió Europea –el deute espanyol és inaguantable– i amb el que somien molts dels poders fàctics espanyols. Pacte d’estat, emperò, que sempre passaria per la desaparició política de Pedro Sánchez, cosa que si no guanya és altament probable.
Entretots
Futuribles a part, el fet és que les aliances a banda i banda s’han anat afeblint, en el cas de Vox, perquè sembla que el vot útil al PP va prenent cos. I no deu ser menor l’impacte negatiu que tenen les polítiques anunciades per Vox a les autonomies en els sectors conservadors més liberals. Però on s’han complicat molt les coses és en el quadre d’aliances del PSOE, la solidesa del qual s’està esquerdant. Primer, perquè tant Bildu com ERC pagaran electoralment el preu d’haver facilitat el govern de Sánchez sense haver aconseguit res substancial. Tots els ‘trackings’ dels partits situen les dues formacions en posició de caiguda, encara que és ERC qui patirà el desgast més important.
Amb un afegit que no és menor, si més no dins l’independentisme: la convicció que l’únic èxit rellevant, la desaparició del delicte de sedició –que era insostenible a Europa–, ha estat una jugada socialista per poder facilitar la detenció del president Puigdemont. És a dir, ni en aquest cas les aliances d’ERC haurien resultat bones per a l’independentisme. Amb Junts totalment en contra de pactar la investidura de Sánchez, i amb ERC en caiguda, és evident que aquest flanc és ara més feble que fa quatre anys, per sostenir un hipotètic govern de Pedro Sánchez.
Notícies relacionades
Però on hi ha hagut el terrabastall més important, el resultat del qual és, a hores d’ara, incert, és en el món de l’esquerra alternativa, amb la desaparició de facto de Podemos i l’aparició de Sumar. És evident que amb Yolanda Díaz ha nascut un nou lideratge, però ¿és un lideratge per a l’esquerra del PSOE, o és una renovació del propi PSOE? I la pregunta és pertinent perquè Sumar ha aparegut al panorama política com una autèntica marca blanca del PSOE, sense personalitat pròpia més enllà de postil·lar el relat del germà gran. A diferència de Podemos, que naixia del 15M i presentava un perfil ideològic clarament diferenciat, amb una proposta de canvi de paradigma polític molt rupturista, Sumar pertany completament a la dinàmica del règim del 78, no vol canviar res substancial i no té intenció de fer cap micro revolució si arriba al govern. És cert que les expectatives de Podemos han quedat truncades, tant per les dificultats intrínseques, o per les campanyes ferotges que han patit, com, sobretot, per la seva pròpia incompetència a l’hora de governar, però no es pot dubtar de la seva voluntat de regenerar la política.
Sumar no és res de tot això, ans al contrari, és una clara rectificació del que significava Podemos, i la prova més evident és el canvi de posició amb el tema del conflicte català, on s’han situat en contra sense ambigüitats. La qüestió és si l’estratègia de la marca blanca és útil o lesiva per a Pedro Sánchez, i la resposta no està clara. És evident que li va molt bé que desaparegui Podemos, a qui sempre ha considerat un malson. Però les expectatives de vot també poden veure’s migrades, perquè si Sumar és el mateix que el PSOE –i a hores d’ara costa diferenciar-ho–, quina utilitat té votar-los, quan la intenció del vot és frenar la dreta? Podemos era un afegit al PSOE i tenia un sentit; Sumar és un apèndix. I aquesta és la qüestió: en situacions de perill, ¿qui s’arrisca a votar el complement, si es pot votar la peça major?
