Dani Esteve i les cares de la ultradreta

Sí, podem quedar-nos amb aquell rostre que destil·la agressivitat i odi. Però també podem bussejar a les xarxes socials: el lloc on triomfa Esteve. Allà el trobarem amb un rostre més amable i reflexiu, fins i tot sorneguer. La retòrica incendiària es rebaixa un grau, només un, el just per adquirir to d’homilia. Allà es construeix la seva imatge de fals benefactor. «Les àvies, els nens i els animals no es toquen», li agrada afirmar. Assenyala les forces de seguretat com a aliats (tot i que als despatxos policials preocupa el seu ascendent) i es permet escenes pretesament emotives com ensenyar el penjoll que li va regalar una àvia a qui va ajudar a recuperar la casa.  

Els dos rostres d’Esteve ens ajuden a entendre unes enquestes que impulsen Vox cap al Govern. ¿Com és possible quan la coalició progressista ha aconseguit èxits econòmics indiscutibles en un període terrible i ha tirat endavant un ampli ventall de millores socials i laborals? A la bombolla ultra s’inventen o magnifiquen problemes menors, s’instrumentalitza la por i s’apaivaga l’única via real de progrés: el combat contra la desigualtat.

Esteve (Barcelona, 1970) va ser boxejador, porter de discoteca, guardaespatlles i aviat va veure les possibilitats empresarials de la seguretat. Abans de Desokupa va crear Morososbcn.com. Una aventura que va acabar aportant al seu currículum antecedents policials per extorsió, detenció il·legal, lesions, vexacions...  

Una crònica d’EL PERIÓDICO del 2009 sobre els mètodes de Morososbcn.com fa posar els pèls de punta: «Dues de les víctimes van relatar com els van posar un ganivet al coll i van ser traslladats a un sinistre aparcament de Castelldefels. Amb la música alta per silenciar els crits, van ser obligats a despullar-se i a posar-se de quatre grapes mentre un dels delinqüents, que portava una esvàstica tatuada al pit, es masturbava i amenaçava de violar-los». La banda mafiosa, perdó, l’empresa, va viure una època daurada amb els impagaments en plena crisi econòmica.

Ara, Desokupa juga amb la legalitat. Col·lectius defensors dels drets humans assenyalen l’empresa per utilitzar mètodes intimidatoris i pràctiques agressives. Els Mossos han obert una trentena de diligències sobre treballadors de Desokupa. Però Esteve paga advocats llestos, sap moure’s als marges. Una condemna recent desmenteix el missatge de la seva lona d’Atocha: «En 8 anys hem recuperat les cases de 7.600 famílies. Zero condemnes». 

Desokupa és molt més que una empresa. És ideologia ultra pura i dura. Les xifres d’Interior desmunten el discurs alarmista de les ocupacions de vivendes. Les dades i els fets refuten les llegendes d’assalts fulgurants a pisos habitats. Una altra cosa és la propaganda, és clar. En els pocs casos en què un pis habitat és ocupat, la policia hi intervé immediatament. Sí que hi ha ocupacions de vivendes buides, majoritàriament propietat d’entitats financeres. I hi ha màfies. El districte de Barcelona on Vox ha aconseguit millors resultats té alguns dels barris amb més ocupacions. Hi ha un vincle entre els dos fenòmens i Desokupa ha sabut explotar-ho emocionalment.  

Notícies relacionades

Els fills de Gisèle Pelicot

Sortir de la confusió

Esteve ha convertit el seu objectiu empresarial en una causa política. Algunes de les perles de les seves últimes arengues: «Espero que les urnes expulsin aquests paios per a tota la vida (govern de Sánchez) i que es tanquin les fronteres d’una puta vegada... Si no, ens veurem als carrers». «Et netejo Espanya en tres dies i me’n sobren dos». 

Desokupa és una causa. La imatge de sicaris dels seus treballadors, pura propaganda. Els seus seguidors, adeptes. I Esteve, el líder. Inventa, manipula i crea notícies falses sense escrúpols. Criminalitza els migrants i exhibeix el seu racisme. Alimenta la sensació d’inseguretat i es beneficia de la por que provoca. És l’home que va voler irrompre en les eleccions municipals de Barcelona i que ara desafia Sánchez. Domina les xarxes i la seva imatge impacta en els joves que fugen de la política i els mitjans tradicionals. Per ara, és el braç musculós de Vox. Potser algun dia avançarà amb la seva columna cap a Madrid.