De la remuntada a la possible victòria àmplia

Per això mateix, perquè un cara a cara suposa sempre un perill per al favorit i una oportunitat per al perseguidor, l’equip de campanya popular va reduir els debats a un exclusivament. Comprensible. Minimitzar el risc. No és comprensible, per contra, que la cita l’organitzés una empresa privada de comunicació, per molt important que sigui, en lloc de la corporació pública de RTVE, la ràdio i televisió de tots els ciutadans espanyols. El PP va rebutjar anar a RTVE perquè, al seu entendre, està ocupada pel sanchisme. Malgrat la infinita taula que separava els candidats, el debat va transcórrer aspre, embolicat, amb massa interrupcions, amb massa dades de tot tipus, en definitiva, amb moltíssim soroll. Els dos presentadors, mentrestant, es mantenien al marge, sense si més no intentar ordenar una mica un xoc que freqüentava l’inintel·ligible.

Els precedents d’enfrontaments cara a cara entre Sánchez i Feijóo es limitaven a les sessions al Senat. Tot i això, el format i les circumstàncies de la nit de dilluns –una campanya a la recerca de la remuntada després dels comicis del 28M, amb una data fixada per Sánchez a la desesperada– eren absolutament diferents.

Malgrat haver preparat a fons la discussió durant tot el cap de setmana, malgrat la seva demostrada capacitat dialèctica, malgrat, fins aleshores, encoratjar-se de manera cridanera en les situacions dramàtiques, malgrat ser el president del Govern, Sánchez no va aconseguir el seu gran objectiu, això és, tombar Núñez Feijóo i impulsar la somiada recuperació.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sánchez era el favorit en el cara a cara, però no va aconseguir deixar fora de combat el candidat popular. No va aconseguir fer-lo caure derrotat. El president del Govern va començar agressiu i llançat a l’atac. Era el previsible, el pla. Tanmateix, després d’uns quants compassos vam poder apreciar que alguna cosa no anava bé, que alguna cosa fallava. Sánchez semblava desconcertat davant la contumàcia del seu adversari. El debat no discorria com ell havia visualitzat. El desconcert va produir en el president un nerviosisme visible, manifest, impropi d’ell, que el feia oblidar-se fins i tot de l’audiència, obsessionat a mossegar Núñez Feijóo. El desconcert i el nerviosisme van provocar que Sánchez perdés l’aura presidencial. Aquesta es va diluir increïblement i va passar el socialista a convertir-se per art de bruixeria en un tipus insegur, de vegades dubitatiu, de vegades desesperat. Com un bon estudiant sorprès per un examen final de malson, abstrús, del que li costa fins i tot comprendre les preguntes. El seu rendiment va ser ondulant al llarg de les gairebé dues hores de programa, amb escassos moments d’esplendor, però, això sí, el socialista va aconseguir no enfonsar-se.

El presidenciable popular, que es va haver de repetir mil vegades abans d’arribar al plató que qui se la jugava de veritat no era ell, es va mantenir serè i gairebé rocós. En ocasions se’l veia fins i tot confortable. No és algú brillant dialècticament, i ho sap. Coneix bé els seus límits. Potser la clau per a ell va ser que no es va conformar a, simplement, sortir a amarrar un empat que el beneficiava sinó que va avançar les seves línies. De vegades, això va suposar la desqualificació de Sánchez, repetir informacions manifestament esbiaixades i fins i tot mentir. Determinant també, l’experiència de Núñez Feijóo, amb una molt llarguíssima trajectòria a l’esquena. Res a veure amb el be llest per al sacrifici que alguns somiaven. El resultat, al meu entendre, va ser un empat. Cosa que suposa, per a Sánchez, haver perdut una ocasió preciosa, irrepetible, per ficar-se de nou en el partit. Per al gallec, en canvi, el cara a cara significa poder cobejar una majoria àmplia el dia 23.