Anàlisi
Sánchez i Feijóo, festival de l’humor
Sánchez i Feijóo han sigut nàufrags en diferents classes del Titanic, el galant descamisat de les cobertes inferiors i el privilegiat que sap que sortirà a la superfície per una qüestió de preeminència gairebé divina
El debat per excel·lència de les eleccions generals va recordar el combat a la gàbia a què s’han desafiat Elon Musk i Zuckerberg. Abans d’asseure’s, un Sánchez crispat ja havia retret al seu rival que acceptés «un únic debat». El seu enemic, a causa de la fúria que li inspirava, no se’n va donar per assabentat, així que el president del Govern el va escindir en «el senyor Feijóo i el senyor Abascal». El líder del PP es va fer el sord a la «cançó sobre Vox», així que el socialista li va assestar quatre vegades que «desconeixia el seu sentit de l’humor, senyor Feijóo, festival de l’humor». L’aspirant li va matisar que «els espanyols, tot i que tenim sentit de l’humor, no som tontos». Davant un interlocutor carnívor, el polític gallec va estar a punt d’imitar Luis Zahera a ‘As Bestas’.
Alguna cosa canviarà quan et planteges si has d’escriure abans el nom de Sánchez o el de Feijóo, que eleva a «senyoria» amb reiteració el president i li recorda que «això no és ‘El Hormiguero’», a la cadena que es nodreix del programa. En efecte, la televisió porqueria té moments de més moderació que el debat entre candidats, un disbarat que transparentava la vergonya que no se celebrés a la televisió pública, on els moderadors haguessin executat el mateix paper de maniquins, ni tan sols cronometradors davant l’allau del titular de l’executiu. «¿Vostè és el moderador, senyor Sánchez? Suposo que no em comptarà aquest temps», deia, intentant blindar-se, el líder de l’oposició.
Sánchez i Feijóo han sigut nàufrags en diferents classes del Titanic, el galant descamisat de les cobertes inferiors i el privilegiat que sap que sortirà a la superfície per una qüestió de preeminència gairebé divina. El president es va mostrar sobreactuat, perquè pateix l’onatge de les enquestes embravides. L’espectador, més atònit que de costum davant els seus governants enfurismats, es fica al llit amb la sensació d’haver assistit a un eixelebrat traspàs de poders, entre un president sobreexcitat en la seva desesperació i un aspirant que espera la caiguda de la Moncloa com a fruita madura. El socialista va sortir a matar i va fallar l’estocada.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
