Sembla una tonteria Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ja toca
Si pogués demanar infinits desitjos, el primer seria no necessitar el cotxe per a res
taller-mecanico-1
Cada any, per aquestes dates, surto trastocat del concessionari, després de passar-li la revisió al cotxe, i dient-me el mateix: «Ven-lo, deixa’l amb les claus perquè el robin, estavella’l contra la Diputació, però no tinguis cotxe». I després, arrenco, faig 15.000 quilòmetres en 12 mesos, i hi torno per a la nova revisió. I una altra hòstia a la factura. Aquest caràcter inevitable del mal, la naturalesa del xoc entre aspiracions i realitat, el descrivia amb molta gràcia John Toshack, exentrenador del Madrid: «Els dilluns sempre penso a canviar 10 jugadors, els dimarts set o vuit, els dijous quatre, divendres dos, i dissabte ja penso que han de jugar els mateixos cabrons».
Un dia vam voler tenir un cotxe per ser feliços, i després, sense adonar-nos-en, ser-ne els esclaus. Pobres imbècils. A hores d’ara, si pogués demanar desitjos infinits, no estic segur que el primer fos ser ric, o tenir salut, o ser guapo o intel·ligent. Aquests podria demanar-los més endavant. Ni tan sols el primer seria trobar sempre aparcament. Tenir un bon lloc per deixar el cotxe és una aspiració gairebé màgica. Imagina sortir a sopar, o al teatre, o al cine i aparcar davant de la porta, sense fer centenars de voltes. O anar a comprar un cargol i una volandera i deixar el cotxe davant la ferreteria. Però, com dic, tampoc demanaria això. El primer desig seria no necessitar el cotxe per a res.
Entretots
No desitjar tenir-ne un és un impuls que creix just després de passar la revisió, cosa que vaig fer fa dues setmanes. Havia de ser un bon dia. Fins que el supervisor del taller va començar a dir «cal canviar oli, líquids, corretges, pastilles, filtres d’aire i antipol·len. Ah, i caldria canviar-li les bugies. Ja toca». Em va passar pel cap Jordi Pujol, quan responia «avui no toca» als periodistes que li anaven amb preguntes incòmodes. Vaig esbufegar i em vaig veure imprimint un cartell per enganxar-lo a la finestreta que digués «Es ven, però encara no». La frase resumia el meu ànim, ja que volia perdre el cotxe de vista, però no podia.
