Àgora
Jaume Plensa: el silenci eloqüent
Totes les escultures fetes amb lletres ens recorden que els humans som éssers de paraula, que hem d’habitar el llenguatge
Fins el 23 de juliol podeu visitar la magnífica exposició de Jaume Plensa a la Pedrera. Abans d’entrar us donarà la benvinguda Flora, una escultura de gairebé 8 metres que, sorprenentment, ho farà recollida, entotsolada, amb els ulls closos. Com si us convidés a no veure la munió de persones que formen l’aiguabarreig del passeig de Gràcia: amb tot el que s’hi pot veure! Fins i tot, potser, a ignorar-les? Ens equivocaríem, si ho entenguéssim així. Perquè no ens convida a tancar-nos en nosaltres mateixos, sinó a obrir-nos a l’invisible. I, per fer-ho, potser ens cal començar per escapar-nos d’aquest combat que avui lliuren tots contra tots per tal de captar la nostra atenció, aquest bé cada cop més escàs i, per tant, més preuat. No es tracta de no voler veure el que s’esdevé, es tracta de la capacitat d’indagar en nosaltres mateixos. Perquè el que s’oposa a la vida interior no és la vida exterior, sinó la vida dispersa. Tancar els ulls és reconèixer que ens cal aprendre a no ser abduïts per una recerca compulsiva d’estímuls, a la que ens veiem cada cop més abocats. I, sobretot, tancar els ulls és aprendre a confiar. Ja ens ho diu l’advertència popular: vigila!, els ulls ben oberts! Ben oberts, és clar, perquè sempre ens envolten perills i amenaces. Tancar els ulls per poder explorar millor la vida és, doncs, contracultural. Perquè ens convoca a connectar amb allò en què podem sostenir la nostra confiança bàsica, més enllà de perills, amenaces i distopies. D’aquí la importància del silenci: aquell espai on podem aprendre a abandonar-nos i deixar anar les cadenes i dependències que no ens deixen viure. On, en darrer terme, confiar.
Endinsar-nos en aquesta exposició ens fa adonar-nos-en que, paradoxalment, cuidar el silenci és el requisit que ens permet cuidar la paraula. Totes les escultures fetes amb lletres ens recorden que els humans som éssers de paraula, que hem d’habitar el llenguatge. Un habitar on ressonen els versos de Machado: «y la ola humilde a nuestros labios vino / de unas pocas palabras verdaderas». Perquè per a cadascú la vida és descobrir quines són les pròpies «poques paraules veritables». D’aquí que les escultures que hi trobarem, fetes de lletres de diversos alfabets, romanen a la nostra disposició: hi podrem entrar físicament, per recordar-nos que el llenguatge no és per usar-lo sinó per habitar-lo. Aquestes formes humanes estan fetes dels més diversos alfabets –i fins i tot de notes musicals– per tal que no oblidem que som nosaltres els qui hem de recrear –lletra a lletra– les nostres paraules veritables i, alhora, que hi ha en nosaltres un àmbit que pot ser expressat però que no pot ser dit.
Entretots
Perquè del que tracta l’exposició és d’un silenci eloqüent, no del mutisme. D’un silenci des d’on tenir cura de la paraula, no de la xerrameca que cobreix el pànic a no saber què dir. Ara que estan de moda les anomenades converses amb el ChatGPT i similars, es tracta que aquests espectaculars castells de focs de tota mena no ens facin oblidar la pregunta que volen amagar: què és veritablement una conversa, i què és una conversa veritable. Enfront del mutisme i de la xerrameca, ens cal retornar al silenci eloqüent i a les paraules veritables. Plensa ens recorda mitjançant algunes de les seves escultures el poema de V.A. Estellés en què se’ns diu que als poetes no els han parit per dormir, sinó per vetllar la llarga nit del seu poble. Cert. Però és que a tots ens han parit per vetllar la nostra pròpia –i compartida– llarga nit. I la llum neix i se’ns dona quan som més capaços d’escoltar-nos i d’escoltar. Quan som més capaços d’escoltar la vida personal: la vida interior que ignorem; o que no sabem que tenim, o l’abast que té; o que ja hem oblidat, o no disposem de les paraules per expressar-la. Quan som més capaços d’escoltar la vida dels que ens envolten: amb els seus dolors i les seves alegries, les seves frustracions i les seves esperances, les seves injustícies patides i les seves lluites compromeses. El silenci i la paraula veritables és el que ens permet guanyar llibertat per no quedar engolits pel tsunami d’estímuls en què vivim.
Si van a l’exposició entendran perquè Jaume Plensa digué: «La diversitat en comú és una cosa meravellosa, però la diversitat només per ser diferent és un desastre».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
