Calidoscopi
Carta des d’Eivissa
Un onada d’intolerància i filofeixisme consentida i fins i tot emparada per partits democràtics com el Partit Popular espanyol està avançant per tot Europa i ja arriba fins a aquesta illa, que durant molt temps ha sigut sinònim de llibertat
Feia temps que no hi tornava, una illa a la qual he sigut fidel molts anys, tants que li vaig dedicar fins i tot una novel·la, ‘Las lágrimas de San Lorenzo’, en la qual explico la meva felicitat allà, a Eivissa. La pandèmia i altres circumstàncies van fer que no hi tornés en un temps, però torno a ser aquí, disfrutant dels encants d’una illa que, tot i que cada vegada suporta més turistes, conserva en algunes zones l’esperit d’aquella illa feliç i allunyada del món que va descriure fa 90 anys el filòsof Walter Benjamin, que a Eivissa va trobar als anys 30 del segle XX un recés de pau i el refugi que buscava davant l’avenç del nazisme a la seva Alemanya natal. Les cartes que aquí va escriure als seus amics i a les seves dues amants de llavors, la pintora holandesa Anne Marie Blaupot i la també artista Jula Radt-Cohn, reflecteixen la pau que va trobar a l’illa malgrat la seva extrema pobresa: vivia en una casa sense llum i es banyava al mar, a falta d’aigua corrent.
Vaig recordar això a l’aterrar a Eivissa i trobar l’illa envaïda de turistes i de construccions noves (cada vegada hi ha més l’especulació i es nota) i pensar què sentiria l’autor d’‘Infància a Berlín cap al 1900’, un llibre que va escriure durant les seves dues estades a l’illa, al trobar la seva Arcàdia feliç envaïda de gent, però també al veure com 90 anys després es repeteixen per tot Europa els inquietants discursos que ell va escoltar i alguns dels esdeveniments que va viure personalment i que el van fer fugir, primer del seu país i després de França, i a suïcidar-se a Portbou, a la frontera franco-espanyola, pel temor que la policia franquista l’entregués a la Gestapo i acabés en un camp de concentració, com tants jueus. El món ha canviat molt, diuen, però algunes de les coses que se senten i que veiem des de fa temps a Europa (i a Espanya especialment en aquests dies, enmig de dues eleccions) fan pensar que no han canviat tant com creiem i que el que Benjamin va viure no estava tan allunyat del que estem vivint nosaltres avui. Un onada d’intolerància i filofeixisme consentida i fins i tot emparada per partits democràtics com el Partit Popular espanyol està avançant per tot Europa i ja arriba fins a aquesta illa, que durant molt temps ha sigut sinònim de llibertat i abans de tranquil·litat i de pau, com ho va ser per a Walter Benjamin i els seus amics. N’hi ha prou amb mirar la composició del nou Govern balear per veure-ho i observar el canvi de ‘looks’ pels carrers d’Eivissa, tan lluny ja de la moda ‘ad lib’ i del hippisme ingenu dels 70.
Entretots
Pot ser que tot això sigui una impressió sense més ni més i que es dilueixi en el temps com tantes altres, però no sobra que les democràcies occidentals estiguin atentes al que està passant, no fos cas que ens sorprengui un creixement de la intolerància i l’odi com aquell que va arrasar Europa a mitjan segle passat i alguns dels seus ressons que és fàcil advertir en els discursos de certs polítics i en els comentaris d’alguna gent envalentida davant el que ha passat en les últimes eleccions. Que s’accepti amb normalitat que un partit democràtic pacti governs amb un d’extremista i antieuropeu indica fins a quin punt la democràcia està en risc. Les cartes que Walter Benjamin va escriure a Eivissa parlant d’això ens haurien de fer reflexionar a tots, tant els que considerem preocupant la deriva que està experimentant Europa com els que opinen que no n’hi ha per tant, que només és un xarampió que passarà.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
