En les institucions, no hi ha okupes

La setmana passada apareixien, en plena pre-campanya, unes lones convidant a “desokupar” a Pedro Sánchez de la Moncloa. El missatge era clar: el president del Govern és un “okupa”, perquè no mereix estar a la Moncloa, que és -en el pensament dels qui l’acusen- “casa meva”.

Ja es van presentar els corresponents recursos i reclamacions contra la Junta Electoral Central, però la resolució se centrarà sobre l’impacte en campanya electoral i el dret a la llibertat d’expressió. Caldria, en tot cas, portar la reflexió més enllà de l’impacte en una campanya electoral. La velocitat a la que vivim, fa que acabem obviant detalls que resulten crucials per mantenir la clau de volta del nostre sistema democràtic. I és que, com subratlla David Moss en el seu llibre “Democracy. A case study”, potser hem acabat tan distrets en apuntar els nostres desacords i acusar-nos els uns als altres, que hem oblidat que és el sistema el que ens uneix, que ens fa forts i que, per tant, no podem “take Democracy itself for granted”. Ens correspon a tots/es apuntalar a cada moment la clau de volta del nostre sistema democràtic.

I la legitimitat a presentar-se a un càrrec públic, no pot ser discutida. Es poden debatre, discutir i apuntar les actuacions o capacitats (o manca d’actuacions o capacitats) d’un candidat o polític. Però en cap cas es pot discutir de l’oponent la seva legitimitat a optar a un càrrec públic, simplement basant-se en la diferent ideologia o distint programa polític.

Són claus de volta del sistema democràtic els principis de “una persona, un vot” i “tothom ha de poder ser elegible”.

En les institucions públiques on s’escull el/la seu/va president/a o els seus representants per sufragi universal, no hi ha “okupes”. Les institucions són i ens representen a tots i totes. Ningú no es pot creure en possessió dels valors únics i veritables d’una institució, fins al punt que qualsevol tercer queda de pla totalment deslegitimat per dirigir-la.

En el conegut llibre de John Carlin, “El Factor humà” (que va ser portat a la pantalla en la famosa pel·lícula “Invictus”), descriu el primer dia que Nelson Mandela arriba com a nou Primer Ministre a la seu presidencial del govern de Sud-Àfrica. L’escena és sublim: els convida a superar la imatge que tenen d’ell com a usurpador d’un càrrec que els fa desconfiar de la seva capacitat, i els demana ajuda per entendre millor el país i servir amb més representativitat tots els interessos de la gent, a tota la gent, a tothom.

En aquesta societat polaritzada correm el risc que minvin els exemples com els que va protagonitzar l’aleshores recentment escollit President Mandela. I a Espanya, la història ens hauria de servir d’advertència, perquè massa sovint existeix aquest convenciment ben estès de que determinades institucions “són nostres”. Només pensar-ho ataca i mina la clau de volta de la Democràcia.

Convé lluitar per aquests principis bàsics que permeten el correcte funcionament de les nostres democràcies. És positiu parar en alguns moments i deixar de banda la cursa electoral, per recordar-nos a tots nosaltres que, en Democràcia, el més important és que el sistema ens dona cabuda a tots/es, i ningú de nosaltres pot considerar-se per sobre de ningú altre.

Notícies relacionades

La creu de Sant Andreu

L’error convergent

Com bé diu Michael J. Sandel, en el seu llibre “La Tiranía del merito. ¿Qué ha sido del bien común”, corren temps perillosos per a la Democràcia i no en resultaran guanyadors ni perdedors si no es revitalitza i respecta la política democràtica, potenciant el discurs i la necessitat de crear i consolidar els llaços que constitueixen i permeten la nostra vida en comú, és a dir, les institucions.

En política, en Democràcia, no hi ha “okupes”.