No es paga el mateix per conduir aquí que allà

El pagament –o no– per ús de les vies d’alta velocitat (dos o més carrils en les dues direccions) no és un d’aquests debats eterns en els quals no sembla haver-hi final. Els comentaris del director general de Trànsit, Pere Navarro, desmentits posteriorment per la Moncloa, sobre l’obligatorietat imposada per Brussel·les per imposar peatges a les autovies espanyoles a partir del 2024 ha tornat a obrir la veda. La decisió, tal com es va avançar, està paralitzada fins a canvis de l’escenari econòmic i negociacions diverses.

Algunes consideracions sobre la situació actual. Hi ha un desequilibri territorial indefinit sobre el finançament de les vies ràpides espanyoles. Ha existit des que van començar a construir-se les autovies lliures de pagament per unir a través de les carreteres nacionals diferents punts del mapa. Els usuaris cataloguem aquestes autovies com més mal mantingudes i amb més volum de trànsit –més inseguretat inclosa– que les autopistes de peatge. 

Notícies relacionades

L’error convergent

Talent Arena, formant talents digitals

En el moment en què acaben les concessions i s’aixequen els peatges en algunes autopistes –cas de l’AP-7 que uneix la frontera francesa amb València– o de la que uneix Barcelona amb Saragossa, les autopistes es converteixen en autovies. Es multipliquen els col·lapses de trànsit, la inseguretat i empitjora el manteniment. Centenars de camions que creuen Europa de nord a sud prenen possessió dels carrils centrals i drets d’aquestes noves autovies. En època estival, s’uneixen als camions, les desenes de milers d’automòbils d’altres països que venen de vacances a la costa mediterrània. En deuen estar encantats. Anar de Lió a la frontera espanyola costa 50 euros. De Bordeus a Montpeller, 48,30. L’alternativa a França és anar per carreteres locals emborratxant-se de rotondes. Creuen la frontera i tot gratis. Visca la gratuïtat espanyola per a tots ells.

Hi ha un ideal a què alguns d’il·lusos aspirem: una eurovinyeta a escala europea que gravi –la tecnologia avui ho permet tot– els diferents usos que es faci de les vies ràpides que serien prèviament seleccionades i classificades. Com que la política europea avui mateix no sembla que estigui per aquesta tasca, a Espanya cal buscar alguna solució mixta i consensuada entre partits polítics i administracions. Opció primera: defensar el pagament d’una tarifa base –eurovinyeta a l’estil espanyol– a tots els vehicles de nacionalitat estrangera que entrin a Espanya. Opció dos: sumar a la primera opció un sistema de vinyeta anual espanyola de pagament segons els usos vehiculars. Opció tercera: deixar tot tal com està i que siguem tots els ciutadans, amb independència de l’ús que donem al cotxe, els que paguem indirectament via impostos el manteniment de les vies ràpides. Que ningú cregui que surt gratis.