Literatura Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Del riure i de l’oblit
La mort, aquesta setmana, de l’escriptor Milan Kundera als 94 anys m’ha fet pensar en l’impacte que em va causar ‘La insuportable lleugeresa de l’ésser’. Vaig llegir-la quan estudiava a la universitat, en una època en què passejar-se amb l’edició de Tusquets sota el braç tenia un punt d’esnobisme intel·lectual. Poc després, com molta gent, en vaig veure l’adaptació al cinema, amb guió de Jean-Claude Carrière i amb Daniel Day-Lewis com a Tomàs, i vaig sortir dient: “És millor el llibre”. Ara no sé què en pensaria, si el rellegís. En guardo un bon record, però posats a triar tornaria abans a dos llibres seus d’assajos brillants, ‘L’art de la novel·la’ i ‘Els testaments traïts’.
Els capricis de la memòria em fan associar Kundera a un moment –la dècada de 1980– en què el nostre món editorial es posava al dia de la literatura europea i publicava títols de qualitat que alhora esdevenien ‘best sellers’. Eren traduccions que es venien gràcies al boca-orella, una bona promoció i, en algun altre cas, l’adaptació al cinema comercial. Novel·les com ara ‘El nom de la rosa’, d’Umberto Eco (1982); ‘Una confabulació d’imbècils’, de John Kennedy Toole (1982); ‘Memòries d’Adrià’, de Marguerite Yourcenar (1982), i ‘El perfum’, de Patrick Süskind (1985).
Entre aquells èxits afegiria encara Stephen Vizinczey amb ‘Elogi de les dones madures’ (1988), novel·la irreverent i divertida sobre el despertar sexual i amorós d’un jove. Vizinczey, nascut a Hongria i que va morir fa dos estius a Londres, no va tenir la repercussió de Kundera, però eren d’edats semblants, tots dos havien fugit del comunisme i havien canviat de llengua literària. Tots dos, també, eren narradors que escrivien sobre la creació i l’art. «Hi ha dues menes de literatura», deia Vizinczey. «Una t’ajuda a comprendre i l’altra t’ajuda a oblidar, una és com l’astronomia i l’altra, com l’astrologia». És una frase que Kundera hauria pogut escriure, i penso sobretot en ‘El llibre del riure i de l’oblit’, que em va fascinar pel seu caràcter ambigu. Ha passat gairebé mig segle i aquests títols que he citat són en moltes cases, biblioteques i llibreries de vell, esperant lectors joves.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
