Els difunts tenen coses

–¿Comprendre què? –vaig preguntar.

–No ho sé. Potser el misteri pel qual l’amo de la casa hi era i no hi era alhora. Era allà perquè el veia jo, amb els meus ulls, però el seu cos estava buit. Me’n vaig anar sense robar.

Tal és, crec jo, cosa que ens sorprèn dels difunts: la seva capacitat per ser-hi i no ser-hi alhora. Un dia li vaig preguntar què era un mort al filòsof Ángel Gabilondo.

–Una cosa d’algú –em va respondre.

En efecte, vaig pensar jo, una cosa d’algú que ja no té res, ni tan sols el seu propi organisme. Però el cadàver continua sent una cosa d’algú, de la mateixa manera que la camisa de quadros del pare acabat de morir continua sent la camisa de quadros del pare acabat de morir, que ja no existeix. Significa que els morts, almenys durant algun temps, tenen propietats per a les quals no necessiten escriptures.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quan va morir el meu pare, vaig conservar una jaqueta seva que m’agradava molt i que m’anava com un guant. Però van passar dos anys fins que vaig poder-la fer meva. Fins aleshores, me la posava de tant en tant i sortia al carrer, però a l’arribar a la cantonada feia mitja volta i tornava a casa per treure-me-la. Em provocava una sensació estranyíssima apropiar-me-la, com si es tractés d’un robatori, més que una herència. Vaig pensar a portar-la a la tintoreria amb la idea que al rentar-la la desposseiria de la seva identitat, però em feia vergonya que la identitat del meu pare es perdés en les entranyes d’una màquina, amb roba de gent desconeguda.

El meu pare va anar abandonant la jaqueta a poc a poc i ara ja és completament meva, tot i que el recordi quan la porto. Mai vaig escriure sobre la història que em va explicar el lladre perquè va aconseguir transmetre’m una perplexitat de què començo a alliberar-me ara.