Eleccions 23J Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Les trinxeres enfangades de Puigdemont
Gastada la pólvora judicial, ser decisiu després del 23J era l’única opció que li quedava per mantenir un protagonisme que el pas del temps li va traient. Però aquesta opció, per a la qual feia falta que es donés una conjunció astral poc probable, és avui inversemblant.
Fins que el procés canviés les regles, el nacionalisme català sempre s’havia comportat, davant unes eleccions estatals, amb una doble esperança: que guanyés el partit espanyol menys advers (la política del mal menor) i que quedessin portes obertes, governés qui governés, per obtenir el millor per a Catalunya i els seus (la política de l’‘ocell en mà’). Jordi Pujol va ser l’artífex per excel·lència d’aquesta estratègia, que va practicar amb Felipe González i amb José María Aznar i que li va permetre seguir al capdavant de la Generalitat durant més de vint anys. Amb el procés, el pragmatisme es va ensorrar. Va quedar substituït per la confrontació, que uns pretenien més intel·ligent que d’altres, però que va deixar el nacionalisme català sense influència al Congrés dels Diputats. Carles Puigdemont va encarnar com ningú una mutació que va acabar amb una derrota a tots els fronts i amb una divisió de l’independentisme en sis o set corrents que van des del radicalisme sense límits de Clara Ponsatí, fins a l’intent d’empeltar-hi saba xenòfoba per donar-li una nova empenta, un experiment amb què Sílvia Orriols ha arribat a l’alcaldia de Ripoll.
Després d’una dècada perduda, no és estrany que els dos milions de catalans que van acabar recolzant la causa independentista es mostrin perplexos i desconcertats davant la pròxima convocatòria electoral. ¿Què votar? Es pregunten els que escolten Puigdemont dir que l’única diferència entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo és que el primer amputa amb anestèsia i el segon no la necessita. Els líders independentistes justifiquen les seves escomeses pel vot útil cap als socialistes catalans que detecten entre els seus. Podrien criticar-li moltes coses a Sánchez, però equiparar-lo amb Feijóo i el que pot venir és un disbarat. No va ser Sánchez qui va actuar de piròman davant la via unilateral, va ser Mariano Rajoy. La memòria és curta. Rajoy no va ser esmentat en l’acte central de campanya que va fer ahir Junts per Catalunya a Amer, el poble natal de Puigdemont. El míting va ser un aquelarre contra el líder del PSOE. Per cada menció crítica de Feijóo o de Santiago Abascal, n’hi va haver entre vuit i deu de Sánchez. Intervenint des de Waterloo, Puigdemont va optar per no afegir llenya al foc, com és habitual en ell en moments de confusió i rampell. No feia falta. El dia abans havia declarat que Sánchez no seria president amb els vots de Junts.
Notícies relacionades¿Llavors, quin és el sentit del vot independentista? ¿Enterrada la via clàssica de l’‘ocell en mà’, injuriat el suport parlamentari que Esquerra Republicana ha ofert al govern de Sánchez durant l’última legislatura, quin camí queda? La trinxera, va dir Puigdemont. ¿Amb quins elements? ¿Amb els vuit o nou diputats que pot treure Junts a Madrid? Sembla un sarcasme parlar de trinxeres independentistes després d’unes eleccions que donaran al PSC i al PP un dels seus millors resultats a Catalunya. ¿No serà que Puigdemont confon la seva situació personal, agreujada pel contratemps que ha suposat l’última decisió judicial europea, amb la del país? Atrapat per la lògica d’una campanya contra el PSOE, ni tan sols parla, com podria fer, d’àmplies trinxeres democràtiques i catalanistes que suposessin refugis sòlids en cas que Feijóo i Abascal acabin governant junts. Les seves són les trinxeres de l’1 d’octubre, sense adonar-se que, des d’aleshores, ha plogut molt. Tant que els terrenys de l’independentisme han quedat enfangats.
El suport de Puigdemont a la participació, en contra dels més radicals, semblava indicar que estava disposat a fer una batalla política. Va arribar a somiar, fins i tot, que els vots de Junts podrien ser indispensables per portar Sánchez a la Moncloa. Gastada la pólvora judicial, ser decisiu després del 23J era l’única opció que li quedava per mantenir un protagonisme que el pas del temps li va traient. Però aquesta opció, per a la qual feia falta que es donés una conjunció astral poc probable, és avui inversemblant. Atrapat en els discursos aspres de Laura Borras i els més radicals, li queden pocs cartutxos. ‘Els vots catalans no poden servir per apuntalar partits espanyols’, va arribar a dir Miriam Nogueras en el míting d’Amer. ¿De què serveix, llavors, anar a votar?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
