Ucraïna i l’OTAN

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

De tota aquesta fantasia hem despertat amb l’agressivitat russa que ha posat fi de cop a l’antimilitarisme europeu i ens ha portat a tots a gastar més en defensa, bastant més. No ha sigut brusc ja que va començar amb l’annexió de Crimea, a la qual no vam fer massa cas perquè, en definitiva, havia sigut sempre russa des que la va conquistar Potemkin al segle XVIII i només es va fer ucraïnesa per un caprici de Khrusxov. Però si amb Crimea ens vam començar a desemmandrir, la invasió d’Ucraïna ens va posar els ulls com taronges i l’OTAN va recuperar la seva plena raó de ser perquè és l’única aliança que ens deixa fora de perill de la fatxenderia del Kremlin gràcies a la protecció que ens brinda el paraigua nuclear nord-americà. Per això dos països amb tan forta tradició neutral com Suècia i Finlàndia han demanat un ingrés que l’OTAN es va afanyar a acceptar en la Cimera de Madrid, tot i que Erdogan només hagi aixecat el seu veto a Suècia en la de Vílnius a canvi de certes concessions sueques en la lluita antiterrorista, la venda de F-16 americans i el compromís d’empènyer la seva pretensió de reobrir la negociació amb la UE, on no crec que hagi de tenir gaire recorregut més enllà d’actualitzar l’acord comercial o d’aconseguir algunes concessions financeres i en l’àmbit dels visats..., cosa que l’allunya de Rússia. Suècia serà el membre 32 de l’Aliança i convertirà el mar Bàltic en un mar occidental inclòs en l’ambiciosa renovació estratègica que l’Aliança va adoptar fa un any a Madrid. Tres males notícies més per a Putin.

Més difícils d’atendre resultaven les demandes ucraïneses d’entrar en l’OTAN, tot i que estiguessin avalades per una carta firmada per vuit ministres d’Afers Exteriors dels països nòrdics, per dues raons almenys: perquè Ucraïna encara no està preparada en termes democràtics malgrat els avenços que ha fet, i perquè admetre-la en plena guerra amb Rússia ens portaria per la simple aplicació del famós article 5 (defensa col·lectiva) a la tercera guerra mundial, i això no ho vol ningú. Per això la discussió se centrava en si donar a Ucraïna un full de ruta clar per a una adhesió futura o si es busca una fórmula més flexible (a l’estil del pacte d’acer no escrit entre els EUA i Israel) que li garanteixi diners i armes durant el temps que faci falta per defensar la seva sobirania davant l’agressió russa. I aquesta fórmula mixta és l’opció realista que s’ha imposat: s’ha acordat que el futur d’Ucraïna està en l’OTAN «quan els aliats ho acordin i es compleixin les condicions», sense que aquestes ni el moment s’explicitin, i alhora el G-7 i d’altres (Espanya) han assegurat a Kíiv que li donaran ajuda econòmica i militar tot el temps que faci falta,per si Moscou pensava que flaquejaríem. I això tampoc li ha agradat gens, a Putin. El problema d’aquesta fórmula és que permet que Rússia reobri la qüestió amb exigències quan arribi el moment, que algun dia haurà d’arribar, de negociar un final a aquesta guerra. De manera que, es digui el que es digui, la futura relació entre Ucraïna i l’OTAN segueix, segons la meva opinió, en l’aire.