Alcaraz, cridat a la glòria

Quan Carlos Alcaraz tenia 5 anys i amb prou feines podia mantenir-se dret amb la raqueta al Club de Camp de Múrcia, Novak Djokovic guanyava a Austràlia el seu primer títol de Grand Slam. El serbi ha arribat a atresorar fins a 23, l’home que més ha aconseguit (Margaret Court en té 24), i s’ha convertit en una llegenda viva d’aquest esport. Per si no fos prou, Wimbledon, el mític complex de l’All England Lawn Tennis i Croquet Club, l’autèntic santuari del tennis sobre herba, és territori acotat pel serbi. Feia ni més ni menys que 10 anys que no perdia al Centre Court, la pista central, i havia sigut el guanyador del torneig en les últimes quatre edicions. 

El veterà de 36 anys i el fenomen murcià de 20 van disputar diumenge la final més desitjada, un d’aquells esdeveniments que van més enllà d’un duel en concret i que poden elevar-se a la categoria d’efemèride històrica. El partit no va decebre en absolut i després de gairebé cinc hores de vaivens, amb errors per part de tots dos, però amb un joc excels en la majoria de les ocasions, Carlos Alcaraz es va alçar amb el seu segon títol de Grand Slam, després d’haver triomfat l’any passat en l’Open dels Estats Units. I molt probablement es va tractar d’alguna cosa més que això, que ja és un èxit immens a qualsevol edat, però més encara als 20 anys i després d’haver disputat només 18 partits en una superfície, l’herba, que Alcaraz pràcticament desconeixia.

És alguna cosa més perquè en les últimes dues dècades el món del tennis ha viscut una època segurament irrepetible, formada a partir de la rivalitat entre els anomenats Big Three, les tres poderoses raquetes que han dibuixat trajectòries exemplars i duels heroics. Rafa Nadal (22 grans tornejos), Roger Federer (20) i Novak Djokovic (23) han dominat les pistes, han deixat enrere llegendes com la de Pete Sampras i han superat els conats de tennistes que discutien la seva hegemonia i que s’han rendit a la seva enorme superioritat. És alguna cosa més perquè, amb el triomf a Wimbledon, Alcaraz presenta decididament la seva candidatura a ser el número u durant un llarg període, l’autèntica renovació de la jerarquia tennística, seguit a distància per valors emergents com Sinner o Rue.

El triomf del jove murcià es va produir, a més, amb tots els afegitons de les grans ocasions. Va començar des d’un pou del qual semblava impossible sortir; va arribar al límit de la derrota amb la bola de Djokovic per guanyar el segon ‘set’; va ressuscitar inesperadament en aquest mateix ‘tie-break’; va vèncer en un joc clau psicològicament, després d’uns maratonians 26 minuts de piloteig intens en el tercer; va sobreviure a la remuntada del serbi en el quart, i va encarar el cinquè i definitiu amb una valentia inusual, sobretot en els instants decisius, en el match ball que va executar com si encara jugués en cadets. 

El noi de 15 anys que va deixar El Palmar per ingressar a l’acadèmia de Juan Carlos Ferrero, artífex indiscutible de la seva evolució tècnica, que fa només cinc anys era la 579 en la classificació de l’ATP, és ara, amb 12 títols professionals en el seu historial, el més jove a arribar a dalt de tot. I, amb el seu joc divertit, alegre i desimbolt, que genera admiració i entusiasme, que eleva l’esport de la raqueta a una altra dimensió, ja és una realitat que ha arribat per marcar una fita en el tennis mundial.