En els pròxims 45 anys Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un feminisme amb rumb incert
Si pensem en el futur, ens costarà temps trencar amb mites i notícies falses abocades sobre el feminisme, que han creat sobre seu un estigma immerescut
De 1978 al 2023: L’eclosió d’un feminisme a què encara li queden molts murs per trencar
El 2017 vaig començar a les pàgines d’aquest diari i, en aquell temps, van aparèixer els brots de la reacció patriarcal davant un feminisme creixent. Ens vam adonar que acabaven de començar i vam assenyalar els plans de ‘lobbies’ i associacions, nacionals i internacionals, per impulsar legislacions negacionistes contra els drets humans de les dones.
Aquelles advertències són ja una realitat aquí, a la nostra ciutat, a la nostra comunitat. Alhora són diversos els països que han aplicat polítiques restrictives cap a les dones. Algunes, en contextos de conflictes i dictadures on la protesta porta a la mort. L’onada reaccionària sembla imparable, sobretot entre el desafiament actual més gran: una joventut que es creu moderna, però que comença a allotjar pensaments negacionistes de fa 30 anys. Sobretot, entre ells.
El futur del feminisme dependrà de la seva ciutadania, de la seva memòria històrica feminista, dels seus principis i valors. I això, al seu torn, de les polítiques públiques desenvolupades i, en gran manera també, del que facin els mitjans de comunicació. Perquè a alguns els va semblar molt rendible donar veu aquests anys a declaracions incendiàries de polítics i tertulians masclistes, en lloc de condemnar-les per protegir les dones que depenen d’aquest feminisme per salvar-se. Ja patim el resultat, amb una opinió pública que tolera, accepta i vota l’inacceptable.
El futur del feminisme vindrà de cada persona. I allà ja no val posar-se de costat, sinó manifestar-se. Només a través d’una cultura lluny d’estereotips i mites masclistes es podrà avançar o ancorar-se en el passat. El dubte que es planteja és fins quan. ¿Fins quan una població tolerarà que cada any hi hagi assassinades o violades? ¿Fins quan recolzaran el negacionisme de la violència de gènere? ¿Fins quan durarà la ruptura de consensos sobre drets humans inqüestionables? En una societat democràtica, aterreix pensar que mai arribarem a la xifra d’assassinades zero només perquè no es vol i per falta de compromís. I, per tant, seguiran, sota la punta d’aquest iceberg de víctimes, les agredides invisibles que lluitin per sobreviure.
Si pensem en el futur, ens costarà temps trencar amb mites i notícies falses abocades sobre el feminisme, que han creat sobre seu un estigma immerescut. Immerescut per falta de respecte a les seves víctimes, i d’ingratitud per totes les predecessores que van pagar un preu alt fins a arribar a l’aconseguit. I no només per part del negacionisme, sinó d’una dreta que estableix aliances amb la ultradreta. I d’una esquerra lluny de l’altura esperada que, en més d’una ocasió, ha oblidat la memòria històrica feminista i fet malbé la seva agenda.
Entretots
El repte del feminisme per als pròxims anys serà revertir les mentides negacionistes, amb la dificultat que ells ara tenen més veu i decisió. I caldrà enfrontar la violència que encara sostenen les dones de tot el món, no només de les «nostres». Caldrà recordar que el feminisme no va en contra dels homes, que no els ataca en la seva presumpció d’innocència i que aquest salva vides. I caldrà donar resposta al que és urgent, a la desigualtat salarial i la conciliació, a l’augment de les violacions, que la justícia assumeixi la dimensió de la violència vicaria, i a estar previngudes amb les violències que el patriarcat disfressa de «bonisme» i de «llibertat», com la prostitució i la gestació subrogada. I compte aquí, perquè les feministes en contra de l’explotació sexual ens quedarem soles, serem atacades amb falsa propaganda i fins i tot amb veus vulnerables manipulades. I és que hi ha molts diners en joc.
Dol pensar que el futur del feminisme sigui que hi ha interès a destruir-lo. El seu rumb dependrà del que es consenti i toleri, de cap a on es vol portar el timó. Si cap a un precipici o cap a una sortida. I dependrà de les nostres accions, grans i petites, perquè el que és personal, és polític. Fem futur, però sense oblidar mai que la memòria és imprescindible per saber cap a on anar.
