13 Rue del Percebe, un homenatge

El microcosmos pintat de coloraines del ‘13 Rue del Percebe’ es donava cert aire amb l’Espanya del desenvolupisme tecnòcrata: sense nord, una mica catet, hipervitaminat, sempre fidel a l’instint de la picaresca, de sarau en sarau. Concentrat en una sola pàgina, l’esquelet de l’immoble mostrava l’interior de nou domicilis diferents, a més del buit d’un ascensor sempre espatllat. Tallat en secció, el corral de comèdies es distribuïa més o menys així:

–Al terrat vivia el Manolo, un pintor morós assetjat pels creditors. El gat i el ratolí també estaven a matadegolla en aquest espai.

–A la tercera planta, el lladregot Ceferino. I una mare amb els seus tres nens gamberros i una filla casadora.

–Al segon pis, una àvia i la seva catèrvola de mascotes (tenia un gat que fumava). I el sastre sord.

–En el primer, el veterinari. I la propietària d’una pensió embotida.

 –Als baixos, l’arquetip de la portera tafanera. I el botiguer més trampós del barri, sempre disposat a cisar les clientes amb el pes de la balança.

Llegir la historieta s'assemblava bastant a mirar pel forat d’un pany múltiple.

radiografia sociològica

S’ha dit aquests dies que, si hagués continuat dibuixant-la, Ibáñez hauria d’haver reajustat la radiografia de l’inquilinat. Potser hi hauria introduït un pis turístic o un pis pastera o un zulo infrahabitatge, pitjor que la claveguera rellogada de Don Doroteo Hurón. Hi hauria també molts més avis, sens dubte, i els nens es comptarien amb els dits d’una mà. I fum de marihuana als replans.

 Pel gran esforç imaginatiu en cada entrega, va ser la historieta que més el va esgotar. Ibáñez va aconseguir ficar un país sencer en una sola vinyeta.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En la recta final de la campanya, penso en els 37 milions llargs d’electors, cada un posat al seu 13 Rue del Percebe, cada un amb les seves idees, somnis i drames particulars, cada un del seu pare i de la seva mare, condemnats tots de per vida a viure sota un mateix sostre.

Un aspira a conviure en pau, que les goteres de dalt no li amarguin l’existència, que el càlcul d’estructures hagi definit bé els efectes de les càrregues i les juntes de dilatació. Atresoro ja unes quantes reunions d’obres a l’escala, i el quid de la qüestió rau, crec, en la capacitat d’absorció dels fonaments. L’edifici aguanta, ‘malgré tout’, però seria desitjable que els administradors deixessin d’escamotejar les veritats.