Líders fugaços, líders pertinaços

La supervivència i la continuïtat dels partits està molt lligada a la seva institucionalització, un procés que implica que el partit deixi de ser un mitjà per assolir determinades finalitats, la qual cosa vincula els partits a la seva necessària dimensió ideològica com a principal factor de mobilització, i passi a ser una finalitat en si mateix, això és prioritzar per damunt de tot la seva pròpia conservació. No obstant, aquest trànsit no sempre es produeix amb èxit, especialment quan els partits són de naturalesa carismàtica, és a dir quan el seu naixement es deu a l’impuls d’un líder que compleix aquesta condició. En aquests casos habitualment el partit no és capaç d’institucionalitzar-se perquè la seva existència està lligada a la del seu líder i quan aquest desapareix la continuïtat d’aquest es veu amenaçada. I aquest és justament el cas de Ciutadans i de Podem, que no s’expliquen sense Albert Rivera ni Pablo Iglesias. Els dos partits van tenir un èxit sense precedents en les eleccions generals del 2015, 2016 i 2019 –a més d’aconseguir una presència destacable en els diferents nivells de govern–, però els interessos particulars dels seus líders (Rivera no prestant-se a un govern amb el PSOE que hagués evitat la repetició electoral del 2019 i Iglesias renunciant a la vicepresidència del Govern per competir amb Isabel Díaz Ayuso en les eleccions a la Comunitat de Madrid, les dues decisions amb resultats funestos per a ells), van llastar la continuïtat dels seus respectius partits fins al punt que les forces més disruptives de la política espanyola des de la Transició ja no estan presents com a tals en les eleccions del 23 de juliol.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En contrast amb aquesta insòlita capacitat per portar el seu partit del cel a l’infern en un temps rècord per després abandonar-lo a la seva sort trobem la persistència infrangible dels líders del procés, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, màxims responsables, dels fets de la tardor del 2017 i de la frustració col·lectiva que arrossega l’independentisme per no haver satisfet les seves expectatives i haver deixat Catalunya en pitjor situació de la que es trobava. De manera diferent, ja que Puigdemont formalment no ocupa cap càrrec orgànic a Junts, però des de Waterloo pren totes les decisions –la qual cosa diu molt sobre el funcionament d’aquesta formació–; mentre que Junqueras continua exercint de president d’ERC en detriment del president de la Generalitat que és qui té el poder institucional i el control dels recursos.

La utilitat dels líders es mesura per la seva capacitat d’arrossegament electoral i ja fa temps que ni Puigdemont ni Junqueras guanyen eleccions. La seva persistència, per tant, s’explica més per motius personals que polítics: Puigdemont espera les resolucions judicials europees tot i que de moment no li hagin donat gaires alegries i Junqueras, a l’espera de poder tornar a ser candidat. Les ferides del procés continuen obertes i així seguiran mentre alguns dels responsables continuïn condicionant els seus respectius partits. La incògnita és què passarà després del 23 de juliol si es confirma el retrocés dels partits independentistes que auguren les enquestes, més enllà de la crida a l’abstenció feta per alguns sectors. Junts, desproveïda de poder institucional es juga la seva continuïtat i ERC si segueix al capdavant del Govern de la Generalitat. ¿Seran capaços d’actuar com a partits i sobreviure malgrat els seus líders?